Òrbita de Hohmann
De Viquipèdia
Una òrbita de Hohmann o òrbita de transferència és la trajectòria el·liptica al llarg de la qual un vehicle espacial necessita la mínima quantitat d'energia per moure's entre una òrbita circular i una altra. Per exemple: de la Terra a un altre planeta o d'una òrbita baixa terrestre a una òrbita geostacionaria. Una òrbita de transferència de Hohmann és tangent a les dues altres òrbites sense creuar-les, i estalvia combustible però és més lenta. Fou calculada per primera vegada per l'enginyer alemany Wolfgang Hohmann el 1925.
[edita] Òrbita de transferència geostacionària
L'òrbita de transferència geostacionària (GTO, de l'anglès Geostationary Transfer Orbit) és un cas particular d'òrbita de Hohmann que s'utilitza en el llançament de satèl·lits geostacionaris. El coet llançador deixa el satèl·lit en aquesta òrbita. Posteriorment, aquest utilitza els seu propi sistema de propulsió per arribar a la seva destinació definitiva (l'òrbita geostacionària). La característica principal de l'òrbita de transferència geostacionària és que té un apogeu a 35.786 km. (l'alçada de l'òrbita geostacionària) i un perigeu a la zona d'òrbites baixes.
Molts coets llançadors no tenen la capacitat per deixar els satèl·lits enllà de la zona d'òrbites baixes. Per això s'ha d'utilitzar aquesta òrbita de transferència, que sí que és assolible pel coet. L'empenyiment suplementari per arribar a l'òrbita geostacionària pot ser realitzada directament pel satèl·lit ja que l'apogeu de l'òrbita de transferència es troba a 35.786 km.
La inclinació de l'òrbita de transferència i l'alçada exacta del perigeu depenen del lloc de llançament i del coet utilitzat. Cal notar també que aquesta òrbita travessa els cinturons de radiació. En conseqüència, els satèl·lits hi resten el mínim de temps possible per tal de disminuir el risc d'avaria causat per l'intens nivell de radiació.
