Abd-ar-Rahman ibn Abd-Al·lah al-Ghafiqí

De Viquipèdia

Abd-ar-Rahman ibn Abd-Al·lah al-Ghafiqí (en àrab عبد الرحمن بن عبد الله الغافقي, ʿAbd ar-Raḥmān ibn ʿAbd Allāh al-Ḡāfiqī) (m. prop de Poitiers, 732), valí de l'Àndalus (721 i 730-732).

Conegut per la seva pietat i devoció i per la seva equitat a l'hora de repartir el botí, quan el 10 de juny del 721 el valí As-Samh al-Khawlaní va morir a Tolosa lluitant contra el duc Odó, Eudó o Eudes d'Aquitània, els seus soldats el varen proclamar nou valí. La seva primera decisió fou posar a resguard les restes de l'exèrcit a Narbona, la qual cosa no devia ser fàcil, ja que la retirada quedava tallada per la fortalesa de Carcassona.

L'agost del mateix any, el valí d'Ifríqiya va acabar amb la interinitat d'Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí, tot nomenant Anbassa al-Kalbí nou valí.

Després de la destitució d'Al-Hàytham al-Kilabí, el nou valí, Muhàmmad al-Aixjaí, el va designar novament valí, per ordre del califa de Damasc, Hixam ibn Abd-al-Màlik, l'any 730. El nou valí comptava amb el suport califal per prosseguir l'expansió musulmana cap al nord, a Ifranja (França), el que implicava trencar la treva que des del 725 o 726 es mantenia amb el duc (semi-independent) d'Aquitània, Odó.

Aquell any i el següent va enviar expedicions a Astúries.

El 730 Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí va enviar l'exèrcit cap al nord, però es creu que va donar seguretats al duc Odó que mantindria la treva. Les forces musulmanes van respectar el territori aquità i van avançar per la ruta d'Anbassa, és a dir seguint la vall del Roine, devastant la regió d'Avinyó i l'Usès. La incursió es va repetir el 731, en què van arribar a Autun, que va ser assetjada sense que pogués ser presa. Aquitània es va mantenir al marge de la lluita, la qual cosa va ser considerada pel majordom de la cort merovingia, Carles Martell, com una traïció. De fet, Odó va mantenir una aliança formal o tàcita amb Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí i amb el valí de Narbona, Munussa. Quan Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí es va retirar d'Autun i va tornar a Septimània, Carles Martell va trencar la treva que es mantenia amb Odó i va atacar Aquitània, probablement a mitjan 731.

Res més iniciar-se la guerra entre Carles Martell i Odó, aquest va obtenir una gran victòria diplomàtica: el valí de Narbona, Munussa, que era berber, es va rebel·lar, i va concertar un tractat de pau i una aliança formal amb Odó. El duc aquità s'assegurava així una rereguarda tranquil·la, o potser fins i tot un suport en la seva lluita contra el majordom franc. Munussa, per la seva part, s'assegurava la tranquil·litat a la seva esquena per tal de fer enfront a les forces del valí de l'Àndalus. A més, en cas de necessitat, podia obtenir suport, protecció o refugi a Aquitània. L'acord entre ambdós es va segellar amb l'enllaç de Munussa amb Lampègia, filla d'Odó, que probablement va tenir lloc a Bordeus (a on es va desplaçar Munuza). Una vegada fet públic l'acord, Munussa es va declarar contrari a la manera com les autoritats àrabs del valiat tractaven "els seus", és a dir els berbers, a la regió de Sartàniya (o Sirtàniya) —territori dels antics ceretans o Ceretània, que en àrab inclou, a més de la Cerdanya, altres valls pirinenques—, en defensa dels quals va envair aquesta regió. Les guarnicions de la zona, que estaven formades per àrabs del nord, van resistir l'escomesa, recolzades per la població local hispanoromana o pels gots (o pels dos grups), però van acabar derrotades i Munussa va restar senyor de la regió. Un bisbe de la zona anomenat Anambad, probablement bisbe d'Urgell, va ser condemnat a morir a la foguera per haver col·laborat amb els àrabs —se suposa que l'autoritat moral del bisbe va influir en l'hostilitat de la població local als berbers—. Tot i que és l'únic cas conegut, probablement no va ser l'únic represaliat.

La notícia de la rebel·lió va arribar a Còrdova, on residia Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí, ja avançat l'any 731. El fet era tan alarmant que el valí no va dubtar a trametre tropes sota el comandament del general sirià Gedhi ben Zeyàn. Probablement aquest general va arribar a la regió rebel a la tardor del 731. Les forces de Gedhi van atacar la Cerdanya, on es trobava Munussa amb les seves forces. Els berbers van ser vençuts i Munussa es va refugiar a la capital de la comarca, Llívia, on poc després va quedar assetjat per Gedhi ben Zeyàn, el qual va ordenar tallar el subministrament d'aigua a la ciutat. La situació es va fer desesperada i, essent inevitable la rendició, Munussa va fugir aprofitant la foscor de la nit, juntament a la seva dona i alguns fidels. Un endarreriment per tal de salvar Lampègia de caure en mans dels seus perseguidors, va permetre a les forces sirianes atrapar el grup. Munussa es va negar a rendir-se i, per evitar ser capturat, es va suïcidar llançant-se a un precipici. Lampègia va ser capturada i enviada al valí Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí juntament amb el cap tallat de Munussa. La rebel·lió estava liquidada, però calia castigar el duc aquità que l'havia recolzat. Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí va decidir trencar el tractat del 725 i va ordenar la preparació d'un gran exèrcit que la propera primavera de l'any 732 havia d'assolar Aquitània.

El 732 es va escollir la ruta de Pamplona i Roncesvalls per penetrar en el ducat aquità, tot avançant per l'antiga via romana cap a Bordeus, ciutat que va ser presa i ocupada. Tot el país al sud del riu Garona, o a la vora d'aquest riu, va ser saquejat amb virulència durant algun temps. Odó els va sortir a l'encontre quan els invasors creuaven el riu Dordonya, però va ser derrotat. Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí va avançar imparable cap a Angulema i Poitiers, ciutat que va ser saquejada. El duc aquità es va veure precisat a recompondre la seva relació amb Carles Martell, al qual no solament va sol·licitar la pau, sinó que li va oferir la submissió i li va demanar ajuda per fer front als musulmans. Carles Martell, que ja s'havia retirat del ducat (probablement avançat l'any 731), va enviar ràpidament un exèrcit.

Després de saquejar la regió de Poitiers, Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí va prosseguir cap al nord el seu avanç, en direcció a l'abadia de Sant Martí de Tours. Però en el camí entre Poitiers i Tours, a uns 20 km al nordest de Poitiers, li van sortir a l'encontre les forces del duc Odó, que ja s'havien reunit amb els reforços enviats per Carles Martell, i es va lliurar la batalla coneguda com a batalla de Tours (o de Poitiers) pels cristians, i batalla del Balat aix-Xuhadà (del Camí dels Màrtirs) pels musulmans, l'octubre del 732 (ramadà del 114 H.). Les tropes àrabs van ser derrotades i Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí hi va trobar la mort. Els sobrevivents es van retirar en desordre cap a Narbona. La data de la batalla és incerta, doncs per a uns es va lliurar el dia 8 d'octubre, mentre altres asseguren que va ser a finals de mes.

Precedit per: As-Samh ibn Màlik al-Khawlaní	valí de l'Àndalus 721 (interinament)	Succeït per: Anbassa ibn Suhaym al-Kalbí
Precedit per: Muhàmmad ibn Abd-Al·lah al-Aixjaí	valí de l'Àndalus 730–732	Succeït per: Abd-al-Màlik ibn Qàtan al-Fihrí