Administració provincial romana

De Viquipèdia

L'administració provincial romana es va crear quant la primera guerra púnica va portar a l'expansió del territori de Roma, bàsicament a les illes mediterrànies.

Al principi els dos cònsols tenien la responsabilitat de l'administració. Els qüestors itálics eren considerats auxiliars dels cònsols. A les illes (Sardenya-Còrsega i Sicília) es van establir qüestors particulars dependents dels cònsols, però el sistema no va funcionar. Es va fer precís buscar una nova figura jurídica que administrés els territoris provincials.

Una institució que funcionava adequadament era la del Pretor de Roma, encarregat dels assumptes judicials. El pretor tenia jutges delegats en els districtes allunyats (anomenats propretors) que s'encarregaven dels assumptes principals, mentre els assumptes menors eren responsabilitat d'uns jutges menors d'àmbit local.

Basats en la figura del propretor es va establir la figura d'un delegat del cònsol en cada província, anomenat Pretor provincial o bé procònsol o propretor provincial, que governava un territori exterior (anomenat província) per "delegació del poble de Roma".

El procònsol tenia una alt rang dins de les magistratures romanes, venint després del cònsol. El seu rang era equivalent al del Pretor però ho exercia sobre un territori determinat (la província), mentre que les funcions del pretor abraçaven la totalitat del territori de la República.

El procònsol era alhora general, administrador i jutge suprem a la seva província, i reunia a les seves mans totes les funcions que antigament havien tingut els cònsols i que ara estaven repartides entre els Cònsols, el Pretor, el Censor, els Edils Curules, els Tres Viri Nocturni, els Tribuns del Poble i el Cap de la Cavalleria. Únicament les qüestions financeres de la província escapaven al seu Imperium (poder), ja que per portar-les a terme es crec la figura del qüestor provincial o proqüestor, que depenia directament del Senat.

Als procònsols se'ls exigia sobrietat i probitat.

Entre els procònsols d'Hispània va figurar Marc Porci Cató, que va administrar la província amb una probitat i un zel estalviador excepcional, però el seu exemple va tenir pocs imitadors. Cató viatjava per la província a peu amb un sol servidor. Quan va acabar el seu servei va vendr el seu cavall per no carregar a l'Estat amb les despeses del transport.

Com els procònsols eren verdaders reis de la seva província, el seu poder absolut portà sovint a la corrupció; exigien "donatius voluntaris" a les ciutats, i altres practiques il·legals. Quan viatjaven podien sol·licitar allotjament gratuït i fer algunes requises, el que va donar lloc a abusos i exaccions. Com per necessitats del servei o de la seva gent, o, en cas de guerra, i també per necessitats dels soldats, podien exigir grans a preus moderats, això es va convertir en una font d'exaccions injustes. Finalment els procònsols exigien recursos per sufragar les festes populars romanes. El Senat va establir limitacions el 171 aC, però els magistrats corruptes rares vegades foren jutjats.

Les ciutats que eren sotmeses perdien la seva independència per establir tractats amb altres ciutats o Estats, i per fer la guerra o la pau; els seus ciutadans no podien adquirir territoris fora de la seva ciutat, i probablement tampoc podrien casar-se fora d'ella. Els ciutadans no podien portar armes menys per ordre expressa del procònsol. La moneda romana no va ser imposada, però tenia curs legal.

En cada ciutat sotmesa es va tendir a afavorir l'accés al poder en els Consells locals de l'aristocràcia. Roma podia trametre a les ciutats a ciutadans romans o dels territoris sotmesos, sense limitació.

El cens quinquennal, seguint el model romà, va ser establert per a totes les ciutats.

Cada ciutat tenia fixat un contingent que havia de facilitar a l'exèrcit regularmente.

Els impostos establerts eren el delme de les collites i productes de la terra, i una vint ava part del valor de les mercaderies que passaven pel territori en qüestió, tant per entrar com per sortir (postoria). Algunes de les ciutats eren immunes, això és que rebien immunitat per escapar-se d'aquests impostos. A altres, al costat de la immunitat o exempció d'impostos se'ls va concedir el rang de ciutats sense sufragi o altres nivells de drets.

Al costat de les ciutats sotmeses en els seus diversos graus, estaven les ciutats que gaudien de la ciutadania romana, i les colònies de dret llatí. La majoria de les colònies de dret llatí es van fundar al nord d'Itàlia, perquè aquesta regió, encara que era zona provincial, es considerava dins del mateix àmbit geogràfic italià que Roma. Des del 238 aC al 221 aC els establiments i assentaments romans es van dirigir principalment a aquesta zona. Després la segona guerra púnica va interrompre el procés, i va portar als romans a Hispània.

Els primers procònsols de la Hispània Citerior van tenir la missió de pacificar el país i van actuar més com caps militars que com caps polítics.

La pertinença a un territori, en aquest cas una província, no constituïa cap situació jurídica, doncs la condició de la persona en el dret romà, no estava lligada al territori, sinó a una ciutat. En efecte el dret romà efectua els "contractes" o pactes, amb ciutats o bé amb grups assimilables a una ciutat (aquest contracte, conegut per foedus, establia l'autonomia local i les prestacions a les quals estava sotmesa la ciutat; quan es tractava d'una ciutat colonial, es regia per la Lex Colònia, normalment amb dret llatí, encara que amb tendència a assimilar-se de ple dret, menys en cas de rebel·lió que la seva situació podia empitjorar).

Se sap que l'establiment romà a províncies va comportar la creació d'un ager publicus important (fins aleshores el ager public era sol una petita part del territori conquistat). Sobre aquest ager provincial s'establiran més tard les noves colònies. Alguns d'aquests terrenys foren arrendats per a pastures o camps de cultiu (l'arrendatari havia de pagar el 10% del producte). Quan en el ager existeixen boscos, mines, ports, salines, etc . la seva explotació era confiada a uns intermediaris (Publicani). Les mines d'Hispània van ser arrendonades aproximadament a partir del 178 aC.

Els habitants de les províncies estaven exempts del servei militar, encara que eren normalment reclutats com a voluntaris.