Camps de concentració nazis
De Viquipèdia
Els camps de concentració en l'Alemanya nazi s'utilitzaren inicialment com a element dissuasiu davant la posible oposició comunista i com a presons dels quadres dirigents de les forces subversives. La seva transformació en un univers concentracionari del terror, la tortura i la mort per milions de persones tingué lloc en el curs de la Segona Guerra Mundial (1939 - 1945).
La doctrina totalitarista del nazisme no pot acceptar l'existència de la més mínima manifestació d'independència en relació a l'ideologia oficial del règim. Aquesta determinació ideològica es materialitza en aquestes instal.lacions.
Entre 1933 i 1939 es desenvolupa el sistema concentracionari nazi, on es confinen els opositors, reals o suposats, al règim (comunistes, socialistes, demòcrates...). Són detinguts en virtud dels poders que Hitler otorga a la policia després de l'Incendi del Reichstag, segons el sistema de la detenció preventiva de seguretat, que permet l'internament arbitrari, sense possibilitat d'apelació. A l'inici de la guerra, el 1939 en els camps de concentració nazis hi havia unes 8000 persones.
Inicialment l'organització i manteniment dels camps són confiats a les SA (Sturmabteilung -Tropes d'Assalt-), però a partir de 1937 passen a ser responsabilitat de les SS (Schutzstaffel - Escamots de Protecció-). El seu cap era Heinrich Himmler. La inspecció general dels camps es troba en aquest moment a Orianenburg, de la que depenen els tres camps existents, Sachsenhausen, Dachau i Buchenwald. A partir de 1938 comencen a ser deportats els resistents dels territoris incorporats pel Reich: Àustria, Txecoslovàquia, (actuals Txèquia i Eslovàquia), el que requereix l'apertura de nous camps: Neuengamme, Ravensbrück i Mauthausen. En aquest camp va estar reclós Francesc Boix, fotògraf català que va testificar en els judicis de Nuremberg.
En la vigília de la guerra, l'univers concentracionari es troba sota direcció de les SS, amb els seus reglaments i les seves previsions punitives que preveuen la mort per tot detingut que es revolti o porti a terme actes de sabotatge. S'organitza una jerarquia d'executors (executants), triada entre els interns de dret comú. Es preveu l'eficiència i automanteniment del sistema en base a l'aprofitament del treball forçat de la població dels camps.
L'esclat de la guerra extendrà a tot Europa el sistema dels camps nazis, i modifica els seus objectius. S'obren nous camps: Stutthof, prop de Danzig el 1939, Flössenburg i Auschwitz el 1940, Gross Rosen, a Struthof (els Vosgos), Majdanek i Theresienstadt el 1941, Belzec i Treblinka el 1942, o Bergen-Belsen el 1943. Als alemanys o ciutadans de pobles annexats el 1938 - 1939, s'hi afegeixen polonesos, belgues, holandesos, francesos, grecs, iugoslaus i els presoners de la guerra soviètica. El 1941 representa un any decisiu en la història dels camps de concentració. La necessitat de mobilització de tots els alemanys en edat de portar armes, suposa a Alemanya un problema de mà d'obra que transforma els camps en una reserva de treballadors al servei de la indústria: l'explotació del treball dels detinguts esdevé la prioritat absoluta. Després el 1941 s'experimenta amb els presoners soviètics el gas cyclon B, que permet l'exterminació sistemàtica de grups sencers. Finalment amb el decret anomenat Nit i boira, de desembre de 1941, es preveu l'exterminació immediata en els camps on són confinats en secret els resistents dels països ocupats.
Entre 1942 i 1945 els camps de concentració reben l'apelatiu de camps de la mort per l'increment de morts entre els presoners. Es tracta, d'una banda, d'extermini per treball. Una disposició de 30 d'abril de 1942 prescriu el recurs sistemàtic del treball dels detinguts, sense límit de temps, per tal d'obtenir la màxima producció, encara que el treball sigui esgotador. Des de llavors els "grups de treball" foren objecte mercantil dels dirigents de l'economia, que s'esforçaren per explotar-los al màxim. Un altre aspecte de l'organització dels camps d'extermini fou la recerca d'eficiència en la mort industrialitzada. Els dirigents nazis van incrementar l'eficiència del procés d'assassinat en massa. L'eliminació eficient dels cadàvers eren objecte d'estudi en termes econòmic, cercant la màxima eficàcia. És aquest fet deshumanitzador, la industrialització de l'assassinat, el que produeix més horror en el sistema de camps d'extermini nazis.
Els jueus foren objecte d'exterminació sistemàtica, i certs camps foren especialment determinats per aquesta tasca: Auschwitz, Chelmno, Treblinka, Belzec, Majdanek, Sobibor... La major part dels jueus són assassinats des de la seva arribada, asfixiats amb cyclon B a les cambres de gas, o en camions de gas. Els seus cossos eren cremats en forns crematoris. Al voltant de 6 milions moriren d'aquesta manera, així com gitanos, i altres grups diversos que foren objecte, el 1944, d'assassinats massius i indiscriminats.
Els efectes que el funcionament dels camps de concentració tenia en els presoners era alienant. El psicòleg i expresoner de Buchenwald i Dachau, Bruno Bettelheim , ha realitzat treballs centrats en la resocialització. Aquesta es caracteritzava per la ruptura de valors i models de comportament previament acceptats i per la subsegüent adopció d'altres radicalment diferents. En les situacions de gran estrès els canvis d'apariencia i personalitat que comporta aquesta resocialització assoleix dimensions dramàtiques.
