Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona
De Viquipèdia
Nota: L'article necessita algunes millores en el contingut o l'estil:
Taula de continguts |
[edita] Història
[edita] La fundació de l'escola
Fundada oficialment l'any 1875, l'Escuela Províncial de Arquitectura de Barcelona és la continuadora d'un ensenyament que arrenca a principi del segle XIX amb la Classe d'Arquitectura d'Antoni Celles a l'Escola de Nobles Arts de Llotja, promoguda per la Reial Junta Particular de Comerç. Una tradició docent que tindrà episodis successius en les diferents escoles de Mestres d'Obres.
De fet, l'Escuela Provincial de Arquitectura ja funcionava des del 1871 amb una clara voluntat de diferenciació qualitativa respecte les seves antecessores. La nova escola es sustentava sobre dos models pedagògics: d'una banda, el Politècnic, del qual en pren el sistema d'estructurar la carrera en assignatures, amb predomini de les tècniques. De l'altre, el de l'École des Beaux Arts que proporciona el gust per les qualitats pictòriques del dibuix. Bona mostra d'aquest darrer model és l' exercici de revàlida que adopta l'escola per avaluar als estudiants.
Sota la direcció d'Elies Rogent (1871-1889) i al llarg del període de la de Lluís Domènech i Montaner (1900, 1905-1919), a l'Escola es desenvolupa un cicle força coherent. Estilísticament el definiria una actitud eclèctica, propera a una tendència del modernisme. En aquesta via es rebutja la tradició clàssica i s'intenta un apropament a les tradicions locals, com ara les formes de l'Edat Mitjana. L'escola participa, encara que de manera moderada, de l'efervescència del pensament nacionalista romàntic català; es visiten els monuments del passat, es fan aixecaments i projectes de restauració.
[edita] El llarg cicle acadèmic
Vers el 1910 l'hegemonia modernista comença a declinar. Domènech i Montaner encara és director de l'Escola, però el claustre de professors inicia una renovació que en pocs anys esdevindrà profunda. El 1914 entra en vigor un pla d'estudis nou i la carrera es fa llarga i complexa. El llarg cicle acadèmic no és, però, uniforme. A l'interior s'hi van introduint falques que obren l'escola a d'altres tendències. La crisi de fi de segle també l'afecta, tot i que amb retard i amb poca intensitat. El llenguatge clàssic es depura d'excessos ornamentals i s'aprecia la influència de la Sezession i de la Wagnerschule. I sota l'influx del Noucentisme, els projectes tendeixen a tocar de peus a terra, ocupant-se de bastir l'arquitectura de les institucions públiques, de la indústria i de la societat civil i religiosa catalana.
Malgrat la intenció de mirar a l'exterior, l'horitzó de l'Escola és estret i limitat; ho confirma la timidesa amb què es reben determinades propostes de caire més agosarat. Els estudiants dels anys vint es troben davant l'alè d'una incipient onada d'avantguarda i, vers la fi de la dècada, adopten postures més radicals en la crítica a la institució i als models d'ensenyament que promou. Una de les alternatives a la docència oficial fou la que es proposà des de l'Associació d'Estudiants d'Arquitectura, organitzant conferències i exposicions amb la intenció d'omplir el buit de discussió que hi havia tant a l'Escola com a l'àmbit professional.
La interrupció bèl·lica tampoc no va permetre que l'Escola rebés amb més intensitat les propostes de l'anomenada avantguarda ni que aquestes fossin aplicades. El 1936 la guerra civil imposa una nova situació: l'Escola es va buidant d'alumnes i professors. El conflicte polític és el marc en què es replantegen els programes educatius. Amb la redacció d'un programa pedagògic, preparat el 1937 pel Sindicat d'Arquitectes de Catalunya dins del CENU, es planteja la socialització de la professió, que també afecta l'organització de l'ensenyança. El nomenament de Josep Torres Clavé com a Comissari delegat de la Generalitat a l'Escola, l'any 1938, permet convocar una sèrie de reunions per a revisar els plans d'estudi. La referència al model Bauhaus, la liberalització de les proves d'avaluació, la relació de l'ensenyament amb la pràctica directa de la professió, la mobilitat del professorat i la destitució dels catedràtics de l'etapa anterior, són els principals punts de la transformació. El nou pla d'estudis vol donar resposta a les necessitats d'una nova configuració social, però no es portarà a la pràctica degut al tancament de l'Escola durant aquells anys.
Després del col·lapse de la guerra, la represa de l'activitat docent tindrà un clar caire de continuïtat amb actituds anteriors. La inèrcia, tant del professorat com dels mètodes i sistemes lligats a l'academicisme, reforçarà un ensenyament retòric i poc creatiu. L'Escola, abstreta en una obsoleta monumentalitat i al marge de les exaltacions de l'estètica del franquisme, més aviat viu de les rendes de la gran Barcelona proposada al 1929.
[edita] L'Escola Moderna
A la dècada dels cinquanta, l'ensenyament de l'arquitectura s'haurà de capgirar per afrontar una realitat immediata i condicionant. Les onades migratòries, l'augment de la producció industrial i l'acceleració del sector de la construcció, exigeixen una qualificació professional que ja no te res a veure amb els programes inconcrets o d'escala monumental de la primera postguerra. Els joves arquitectes que s'han titulat han anat temptejant i intuint possibles sortides a l'academicisme rebut a les lliçons de l'Escola. El procés de modernització de l'arquitectura s'està produint fora de l'àmbit docent.
A partir de 1961, sota la direcció de Robert Terrades i Via, l'Escola es trasllada a la nova zona universitària de Pedralbes coincidint amb un considerable augment d'estudiants. L'aplicació del pla d'estudis de 1964 -que comporta la supressió dels dos cursos d'Ingrés i Selecció i l'entrada d'una nova generació docent- encetarà el camí cap a la normalització professional i cap a la construcció d'una lògica d'ensenyament més adequada a les exigències de la demanda social. Aquest camí no serà fàcil -recordem la implicació de la Universitat en la situació política d'aquells anys i les llargues interrupcions docents motivades per aquest compromís -. Tampoc no serà immediata la reacció a la demanda d'especialització i de noves qualificacions professionals. L'espectre de les velles estructures trigarà encara bastant temps a desaparèixer de la Diagonal.
Són anys on s'alternen directors-comissaris, situats en el seu càrrec per posar ordre en una Escola rebel, amb d'altres que intenten, dins l'estret marge de les condicions polítiques i educatives de l'època, formar professionals aptes per a treballar en una societat immersa en el procés modernitzador.
Un primer canvi institucional consistirà en el traspàs de l'Escola de la Universitat de Barcelona a la nova Universitat Politècnica l'any 1973, a la qual pertany fins al moment present. Un altre arribà amb Oriol Bohigas, que serà director entre 1977 i 1980. En aquell període s'endega un pla d'estudis nou (1979) i l'ampliació de l'edifici (1978-1985), amb el projecte de José Antonio Coderch. També alguns trets que, en cert sentit, havien caracteritzat l'Escola de Barcelona, com ara la seva vinculació amb la ciutat, prenen un sentit nou. L'Escola i els seus professors continuen atents al context que els envolta, be sigui el que té per focus esdeveniments puntuals, com els Jocs Olímpics o el Fòrum de les Cultures, be sigui el que marca la construcció de la ciutat i el territori. Però allò fonamental de la implicació de l'Escola d'Arquitectura amb el seu entorn es troba en els exercicis proposats als estudiants. Un catàleg de treballs que permet comprovar com l'Escola estudia temes o zones de la ciutat pendents de resolució, constituint una espècie de banc de proves i d'experimentació.
En els darrers anys, el procés d'integració europea obre l'Escola a d'altres universitats i a un nou marc d'ensenyament que comporten la configuració d'un espai d'estructura complexa i dinàmica, on coincideix la tradició de l'arquitecte generalista amb la voluntat de cercar respostes a la demanda d'especialització, reptes que han de trobar adient resposta amb el nou pla d'estudis que s'inscriurà de ple a l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES).
