Hamadan

De Viquipèdia

Hamadan es una ciutat d'Iran situada en una plana al sud de la muntanya Alwand. Esta a 1800 m. sobre el nivell del mar. Te aproximadament 1.650.000 habitants (2004).

L’edifici històric mes important es el Gandj Namah on hi dos inscripcions aquemènides de Darius i Xerxes, situat a la muntanya Alwand, a la vall d'Abbasabad, a uns 12 km de la ciutat.

Altres monuments destacats son: La tomba d'Avicena (Bu Ali Sina), l’estàtua d’un lleó (monument de l’època dels parts), la pretesa tomba d'Esther i de Mardoc, la mesquita Alawiyan, d’època seljúcida, la tomba de Baba Tahir, la torre de Qorban (una tomba amb piràmide al est de la ciutat) i el mausoleu mongol de Burdj-i Kurban.

Els mausoleus i mesquites principals son: Imamzadeh Esmaneil, Imamzadeh Abdullah, Jami i Khaneqah.

A 60 km al nord hi ha les Coves d'Alisadr

Hamadan es també la capital de la província del mateix nom, de 19.546 km2 i uns dos milions d’habitants (48% rural i 51% urbana).

Esta dividida en 8 districtes (regions): Asadabad, Towiserkan, Bahar, Razan, Kabudrahang, Malayer, Nahavand i Hamadan

[edita] Història

El seu primer nom fou Ecbatana. Vegeu Ecbatana per el periode anterior al domini musulmà.

Després de la batalla de Nihawand el 641 o 642 el governador de la ciutat, Dinar, va demanar un tractat al comandant àrab Hudafya ben Yaman, que li van acordar contra pagament del tribut (jeyza). Però sembla que els perses van trencar l’acord vers el 642. El califa va enviar dotze mil homes sota el comandament de Noaym ben Moqarrem (el governador d’ètnia persa era llavors era Koia o Koftar que deia ser descendent del sassànida Bahram Tshoban), però al conèixer la noticia de que els caps de la resistència persa havien reunit forces a Kazwin, el tractat anterior fou renovat i Yazid ben Qays al-Hamadani fou deixat com governador, marxant Noaym contra els perses rebels, conquerint pel camí moltes ciutats, fins a trobar als resistents al riu Vairud (actual Auvaj) lliurant una batalla en que els perses foren derrotats. Però Hamadan no va tardar en revoltar-se i Noaym va haver de tornar a la ciutat el 643 per sotmetre-la. Vajrud Moguira ben Ocba nou governador de Kufa substituint a Ammar ben Yaser va enviar a Jarir ben Abd Allah Bajali a Hamadan (vers 645), però aquest governador no fou acceptat per la ciutat que es va revoltar altre cop. Jarir va ser ferit durant la lluita A finals d’any Jarir va poder entrar a l’assalt a la ciutat però altra cop es va fer un acord de pau similar als anteriors.

Un altra versió diu que el governador del califa Uthman a Kufa, Said ben Abi Waqqas, va nomenar governador d’Hamadan a Ala ben Wahb però fou rebutjat pel poble i que fou Ala ben Wahb qui va ocupar la ciutat vers el 644 i llavors van pagar la jezya i un recàrrec de 100.000 dirhams. Jarir en tot cas apareix com a governador al menys fins el 655 supeditat als emirs de Kufa Wahb ben Abd-Allah al-Qaysi, després Malek ben Habib Yarbui, després Nusayr ben Tur Idjli, al qual va substituir el seu fill Serri.

El següent califa Ali (655-660) es va traslladar a Bàssora i va nomenar nous governadors. Jarir fou un dels destituïts i després va servir a Moawiya contra Ali. Després de la batalla de Siffin Ali va nomenar a Amr ben Salema com a valí a Hamadan, que fou probablement l’origen de la família àrab del Banu Salema d’Hamadan que va viure a la ciutat fins el segle IX. Altres tribus es van establir a la ciutat: els Banu Hanala i els Banu Johayna. El 696 se sap que habitaven també la regió els àrabs de la tribu Banu Rabia i els de la tribu Banu Idjl junt amb cristians i jueus.

Una part dels Banu Idjl (també conegut com Banu Dulaf) es va unir als Abbàssides i amb el triomf va adquirir molt de poder al Djabal (que es com deien els àrabs a la regió d'Hamadan i Isfahan) i en van rebre el govern després del 750. El seu màxim poder va arribar amb Harun al-Rashid i Al-Mamun quant Abu Dulaf Qasem ben Isa Idjli Karaji (801-841) fou governador de tota la província.

Després de la mort del califa d'Abu Muslim el moviment mazdaista i la kurramiyya es van estendre per la regió i el poble hi va participar amb l’aixecament de Sonbad. El Califa Al-Mansur va enviar al emir dels Banu Dulaf amb un exercit de deu mil homes i el cap rebel va morir en un batalla entre Rayy i Hamadan.

El cobrament de taxes (karaj) a la ciutat estava encarregada a la família Banu Salema i el govern de la ciutat era hereditari en aquesta família i amb el temps eren freqüents els abusos. El 804 Harun al-Rashid es va parar a la ciutat de camí al Khorasan i va dictar ordres sobre el cobrament de taxes, les divisions administratives de les províncies (welayat) i les mesures de la terra.

Després d'Harun la regió fou el teatre principal de la lluita entre els partidaris de Al-Mamun (l’exèrcit de Khorasan) i els de Al-Amin (iraquians). Usama ben Hammad al-Hamadani fou l’encarregat de dirigir les forces d'Al-Amin a Hamadan, però mes tard fou substituït per Isa ben Mahan al que va donar el govern del Djabal i el comandament de quaranta mil homes. L’emir Abu Dulaf va rebre l’ordre de unir-se a Isa amb cinc mil homes. Taher ben Husayn Dhul Yaminayn dirigia l’exèrcit de Al-Mamun i Isa ben Mahan fou derrotat en una batalla prop de Rayy en la qual a mes va morir el seu fill (setembre del 806). Al-Amin va enviar un altre exercit de vint mil homes dirigit per Abd-al-Rahman ben Jabala, que va xocar amb Taher ben Husayn prop d’Hamadan i altre cop el khorasanida va obtenir la victòria. Abd al-Rahman es va refugiar a la ciutat a la que Taher va tallar l’aigua i els subministraments i la va assetjar. Abd al-Rahman es va rendir l'octubre del 806. D'acord a una tradició Mamun va donar el govern de Dinawar i Hamadan a Abu Djafar Muhammad ben Jahm Barmaki, un astrònom.

Després de la mort de Al-Mamun i durant el califat de Al-Motasen, el poble de la regió del Djabal va esdevenir zoroastrià o va acceptar les tesis Khurramiyya i Batiniyya. Progressivament es va estendre un moviment revolucionari i molts funcionaris del govern foren assassinats. La majoria volia unir-se a Babak. El califa va enviar un exercit de 40.000 homes dirigit per Ishaq ben Ibrahim (833) que els va derrotar i va fer seixanta mil morts. Alguns fugitius van arribar fins a Azerbaidjan i Armènia on estava la base principal de Babak. El Califa Al-Motasem va enviar al general conegut com Al-Afshin Haydar, príncep de Ushrusana i governador del Djabal, que finalment va poder derrotar a Babak.

Els Banu Idjl o Dulaf van regir bona part del Djabal durant cent anys (801-898) i van donar molts emirs. Sovint Hamadan estava dins l’àrea que ells governaven. La ciutat mateixa continuava en mans dels Banu Salema el membre mes destacat dels qual fou Abul Wafa Muhammad ben Abd al-Aziz ben Salema, poeta i erudit. Vers la meitat del segle IX una branca dels sayyids Hasanides coneguda com els Alawis d’Hamadan, es va establir a la ciutat, de la que mes endavant (864) van assolir el govern local hereditari que van conservar fins el 1058 i per mitja d’un altra branca fins el 1252.

Vers el 929 Ashfar ben Shiroya, un cap daylamita al servei dels samànides, es va apoderar del Djabal i va entrar a Hamadan i Karaj, Això fou el final dels emirs Banu Dulaf. Després d'Ashfar, el seu lloctinent Mardawidj ben Ziyar, es va fer amb el control dels daylamites i va agafar el poder a la regió fins el 938. Com que no podia pagar a la seva gent va haver de donar varies ciutats del Djabal als seus generals com a feus. El 931 va entrar a Hamadan i va fer una massacra a la ciutat en represàlia per la resistència oferta. Després de Mardawidj va entrar a la ciutat el buwàyhida Imad al-Dawla que va posar tota la regió sota el seu control amb ajut de khorràmites, xiïtes i zoroastrians. Va acordar pagar al califa dos-cents mil dinars de taxes per Dinawar i Hamadan.

El 956 va patir un terratrèmol. El 962 la ciutat fou teatre d’un conflicte religiós. El 976 el buwàyhida Rukn al-Dawla Hasan va dividir els seus dominis entre els seus fills i va donar Hamadan, Rayy, i Kazwin i les seves dependencies a Amir Fakr al-Dawla (983-997)

Amb Fakr es va iniciar la constitució d’un emirat del Djabal. Després d'ell els seus fills Majd al-Dawla (997-1029) i Shams al-Dawla (997-1021) van governar sobre Rayy i Hamadan respectivament. Després Ala al-Dawla Kakuya, un cosí de la seva mare que governava a Isfahan, va adquirir Hamadan després de derrotar al darrer buwàyhida Saman al-Dawla (1021-1023), fill de Shams al-Dawla. El 1029 fou saquejada pels Oghuz.

Ala al-Dawla Kakuya fou expulsat d’Hamadan el 1030 pel sultà Gaznèvida Masud I. Durant aquest període els caps tribals kurds dels Bazerkani van incrementar el seu poder Sota la direcció d'Abu'l-Fawaris Hasanuya anomenat Hasanwayh ben Hasan Barzekani (958-979), que es va apoderar de bona part del Kurdistan incloent Dinawar, Nehavand, Yazdegard i Asadabad vers el 958 i va fer de Sarmadj, una fortalesa al sud de Bisutun, la seva capital. Els emirs Hasanwàyhides van dirigir la part occidental de Pèrsia per uns seixanta anys essent l’emir mes important Abu Najm Badr ben Hasanuya (981-1014), que fou un aliat dels Buwàyhides contra el Samànides de Khorasan.

Després dels gaznèvides Hamadan va caure en poder dels seljúcides. El 1100 Hamadan fou saquejada pels seljúcides. El 1136 va patir una epidèmia de pesta. Poc anys després es va convertir en la capital de la branca seljúcida del Iraq Adjemí, i va prosperar notablement. El govern local no obstant va continuar en mans del clan Alawi, que va arribar a la cimera del seu poder i prestigi sota la branca familiar del Ala al-Dawla (anomenats els "reis de la muntanya") que van governar hereditàriament la ciutat del 1058 al 1252.

El 1221 fou ocupada pels mongols després d’un llarg setge, i destruïda; els habitants que no van morir van fugir, però hi van tornar en els següents anys i llavors, el 1124 van tornar els mongols i van acabar de massacrar els que quedaven. Uns anys després la ciutat es va reedificar una mica mes al nord i fou anomenada Nova Hamadan (Hamadan-e Now) i va recuperar una mica de la seva prosperitat sota els Il-Khan. El historiador Rashid al-Din va néixer a la ciutat vers el 1247. Hulagu la va usar per acampar. El khan Abaka hi va morir el 1282. Va seguir en poder dels Il-Khan fins el 1337 en que va passar al Cobànida Shaikh Hasan-e Kučuk (1337-1343) i després Malek Ashraf (1343-1357), i després va passar als Djalayàrides amb Sultan Uways (1356-1374) i Sultan Husayn (1356-1382) i el seu succesor. El 1386 fou atacada per Tamerlà que la va ocupar. Tamerlà la va posseir en general (de vegades fou donada a membres de la família) i després d'ell Shah Rokh ben Timur 1405-1448), durant el qual els Kara Koyunlu es van apoderar de la ciutat que va quedar governada per Aliakar Baharlu (Barani), un emir al servei de Djahandjah Mirza Turkaman (1437-1467). El fill de Aliakar va succeir al pare i encara governava com a vassall dels Ak Koyunlu quant fou ocupada pels Safàvides (1503). La regió d’Hamadan va rebre el nom de Domini d'Aliakar (Qalamrow-e Aliakar), i la ciutat fou la capital del Iraq Adjemí.

El segle XVI va canviar varies vegades de mans entre safàvides i otomans. El 1724 fou ocupada per Ahmed Pasha, governador otomà de Bagdad, però el 1732 en fou expulsat per Nadir Shah. Durant el període Zand (1751-1789) va pertànyer a aquesta dinastia i durant aquest període va emergir com element influent a la ciutat la tribu Qaraguzlu. El 1789 va ser ocupada per Agha Muhammad Kadjar, fundador d ela dinastia Kadjar, que va destruir la ciutadella situada a un turó anomenat al-Mussala. Des llavors va assolir una major prosperitat però la població local va quedar sota la direcció dels opressius shaikhs Qaraguzlu, i això va portar a algunes protestes populars i disturbis.

Hamadan es va unir al moviment constitucional del Iran. Durant la I guerra mundial fou ocupada per otomans, russos i britànics i es va passar un període de fam. Després de la guerra la ciutat va créixer ràpidament. El 1979 va tenir part activa en la revolució islàmica del iman Khomeini.