Henri Philippe Pétain
De Viquipèdia
Philippe Benoni Omer Joseph Pétain (Cauchy-à-la-Tour, Pas-de-Calais 24 d'abril 1856 – illa de Yeu, 23 de juliol 1951), generalment conegut com a Philippe Pétain o Mariscal Pétain, fou un general i heroi de guerra francès, més tard Cap d'Estat de la França de Vichy, del 1940 al 1944. Degut al seu lideratge militar durant la Primera Guerra Mundial, fou considerat com a un heroi a França, però les seves accions durant la Segona Guerra Mundial provocaren que fou jutjat i sentenciat a mort per traïció, que li fou commutada per cadena perpètua per Charles de Gaulle. En la França actual, és considerat generalment com a un traïdor, i el pétainisme és un terme pejoratiu per a determinades polítiques reaccionàries. Durant la seva etapa com a cap d'estat francès també ostentà el càrrec de copríncep d'Andorra.
Taula de continguts |
[edita] Orígens
Fill d'una família de camperols catòlics, el 1876 ingressà a l'Acadèmia Militar de Saint-Cyr i el 1887 a l' École Supérieure de Guerre de París, on hi donaria classes des del 1906. En les seves lliçons es mostrava favorable als desplegaments tàctics defensius i al desenvolupament de les línies fortificades. El 1912 assolí la graduació de coronel.
[edita] Primera Guerra Mundial
En esclatar la Primera Guerra Mundial el 1914 estava pendent de retirar-se, però l'ascendiren a general, i davant del II Exèrcit francès va intervenir en la victòria de Xampanya, el setembre de 1915, i l'any següent en la defensa de Verdun, on comptà en les seves files amb el futur general Charles de Gaulle.
La forma en què dirigí les operacions militars d'aquesta batalla, que va durar deu mesos, li van fer guanyer el respecte i l'admiració dels francesos. Gràcies a això, quan mesos más tard el descontentament i desencoratgement de les tropes provocà una sèrie d'amotinaments, fou nomenat comandant en cap de l'exèrcit en substitució de Robert-Georges Nivelle, que havia fracassat en l'ofensiva del Chemin des Dames. Va millorar les condicions de vida dels soldats, encara que reprimí amb duresa els amotinats, reorganitzà la institució i tornà la confiançaa a les tropes.
Fins al final de la guerra es va mantenir en el càrrec, si bé des d'abril de 1918 restà a les ordres del general Ferdinand Foch, quan aquest, que era el seu cap d'Estat Major, fou nomenat pels aliats generalíssim suprem dels exèrcits del front occidental, que van detenir l'última ofensiva alemanya i protagonitzaren la contraofensiva que els obligà a l'armistici. A finals de l'any 1918, Pétain va rebre el bastó de mariscal.
No tornà a entrar en acció fins el 1925, quan fou enviat al Marroc per a combatre al rifeny Abd el-Krim, a qui va sotmetre el 1926. Posteriorment fou inspector general de l'Exèrcit, ministre de Guerra en el govern de Gaston Doumergue i, el 1939, ambaixador en l'Espanya de Franco.
[edita] Segona Guerra Mundial
Després de la la derrota del maig de 1940 de l'exèrcit francès davant de l'alemany, fou nomenat ministre d'Estat i vicepresident del consell de ministres del govern de Paul Reynaud. Quan aquest va dimitir, es va fer càrrec de la presidència i hagué de negociar l'armistici amb els alemanys a Compiègne.
Més tard es va reunir amb Adolf Hitler a Montoire i pactà amb ell un règim de col·laboració mútua. Va traslladar la capital del nou estat a Vichy (la França de Vichy), adoptà el títol de Cap d'Estat (i no pas el de President de la República francesa i l'Assemblea li va donar poders plens per a governar la França no ocupada sota el lema «Treball, família, pàtria». Poc després de la derrota, comptava amb el suport de bona part de la població francesa, convençuda que havia salvat França de la destrucció total. Tanmateix, restà en evidència quan Charles de Gaulle inicià les crides a la Resistència des de Londres i quan els alemanys ocuparen de fet tota França.
Acceptà convertir-se en policia dels invasors, adoptà una actitud passiva (o sovint activa) davant les deportacions de jueus i donà suport el reclutament de soldats francesos per a combatre amb uniforme alemany en el front rus (Brigade Charlemagne).
[edita] Caiguda i condemna
El desembarcament dels aliats a Normandia el 1944 i l'ofensiva posterior provocaren el col·lapse del seu règim. Va fugir a Alemanya amb Pierre Laval i d'altres col·laboradors. S'amagà a Suïssa fins el 1945, quan hi fou reclamat per les autoritats franceses. Fou jutjat sota acusació d'alta traïció i condemnat a mort. Nogensmenys, Charles de Gaulle li va conmutar per cadena perpètua, en atenció als seus serveis durant la Primera Guerra Mundial. Fou confinat a l'illa de Yeu, on va morir el 1951.
| Precedit per: Albert Lebrun |
Cap d'Estat de França 1940 - 1944 |
Succeït per: Charles de Gaulle |
