Història de Xile
De Viquipèdia
[edita] Xile prehispànic
El territori de l'actual Xile va ser habitat per diversos grups indígenes abans de l'arribada dels espanyols. Al començament, estaven organitzats en grups tribals nòmads, com a societats primitives, però, evolucionarien fins convertir-se en societats sedentàries. Les restes arqueòlogiques més antigues del país es troben a Monteverde, prop de Puerto Montt, i daten del 10.500 aC. Algunes restes trobades en la cova Fell, i un jaciment arquelògic de la Tierra del Fuego indiquen qu ela presència humana es remunta al 7.000 aC. Amb el temps es van formar els principals grups indígenes xilens: els atacamenyos, els aimares, els diaguites, els xangos, els maputxes, els tehueltxes, txonos, alcalufes, ones i els iàmanes. Durant el segle XV la cultura dels pobles indígenes seria influenciada per l'expenasió de l'Imperi Inca, el qual sometria als pobles indígenes xilens llevat de les tribus maputxes les quals van establir fermament la frontera meridional de l'Imperi Inca al nord del riu Maule. S'estima que el segle XVI la població superava els 1,2 milions d'habitants a la regió que avui dia conforma l'estat de Xile.
[edita] L'arribada dels europeus
El primer europeu a reconeixer el territori xilè fou el portuguès Ferran de Magallanes en el seu viatge de circumnavegació del planeta sota les ordres de Carles I d'Espanya. Després de salpar de Sanlúcar de Barrameda el 26 de setembre, 1519 i de visitar les costes brasileres i argentines, Magallanes va descobrir l'estret que connecta l'oceà Pacífic i l'oceà Atlàntic l'1 de novembre, 1520, data que la historiografia xilena considera el descobriment del territori xilè. Magallanes va anomenar aquest estret com a "Estret de tots els Sants" que seria posteriorment reanomenat en honor al seu descobridor.
No obstant, el primer explorador del territori xilè fou Diego de Almagro, soci de Francisco Pizarro en la conquesta del Perú. Les disputes amb Pizarro quant al repartiment de les riqueses del destruït Imperi Inca el van portar a les terres del sud. Almargo va sortir de Cusco el juliol de 1535. Molts historiadors creuen que una de les raons del viatge d'Almagro serien els rumors de l'existència d'un regne molt més ric que el Perú localitzat al sud, els quals podrien haver sorgit intencionalment pels nadius per debilitar els exèrcits conqueridors i permetre una rebel·lió nadiva. Després de recórrer el camí inca (creuant els territoris actuals de Bolívia i nord de l'Argentina), Almagro va creuar la serralada dels Andes amb funests resultats: gran part de la comitiva va morir durant la travessia a causa de la hipotèrmia. Després de nou mesos, Almagro va arribar a la vall de Copiapó el 21 de març, 1536.
Almagro va organitzar el reconeixement de la seva governació anomenada Nova Toledo (el nom del territori que havia estat cedit al conqueridor pel monarca d'Espanya), sense trobar les riqueses que cercava. Un enfrontament a Reinohuelén entre els indígenes i una de les seves patrulles és considerada pels historiadors la primera batalla de la Guerra d'Arauco. Decebut i cansat del viatge va decidir retonar al Perú el 1536 per la ruta d'Arequipa cap al Cusco on es va rebel·ar contra Pizarro.
[edita] La Conquesta del territori
El 1540, Pedro de Valdivia va portar a terme una segona expedició, la qual va iniciar el període de la conquesta. A diferència de Diego de Almagro, Valdivia va prendre la ruta del Desert d'Atacama. En arribar a la vall de Copiapó, va prendre possessió de la terra en nom del rei d'Espanya i va anomenar el territori Nova Extremadura, en honor de la seva terra natal. Va marxar cap a la vall de l'Aconcagua, lloc en què el cacic Mixtimalongo va intentar aturar-lo sense èxit. El 12 de febrer, 1541 va fundar la ciutat de Santiago als peus del Cerro Santa Lucía (anomenat Huelén en la llengua ameríndia mapudungún). Als pocs mesos Valdivia va ser proclamat governador i capità general de la Nova Extremadura. Al començament va rebutjar aquest càrrec, però, el va acceptar l'11 de juny, 1541.
Durant aquest període va llutiar contra els indígenes del nord del país, amb la intenció de consolidar la dominació espanyola dels territoris. Quan va rebre més tropes va iniciar l'ocupació dels territoris del sud. També va fundar altres ciutats: La Serena (1544), Concepción (1550), La Imperial (1552), Villarica i Los Confines (1553).
El 1553 el país semblava finalment pacificat, però, els maputxes, encapçalats per Lautaro i Caupolicán, van començar una insurrecció i Valdivia perdria la vida en un dels combats. El nou governador, García Hurtado de Mendoza y Manríquez, que es convertiria en el virrei del Perú, va reconstruir les ciutats destruïdes, però no va assolir vèncer totalment la resistència dels indígenes.
El 16 de desembre, 1575 un terratrèmol acompanyat d'un tsunami va assolar el territori del sud, destruint les ciutats de La Imperial, Villarica, Valdivia i Castro. Els estudis recents calculen, a partir de les descripcions del fenomen i els danys produïts, que la mangitud del terratrèmol seria al voltant del 8,5 graus de l'escala de Richter.
El 1598 els maputxes es van aixecar una vegada més, i es produeix el Desastre de Curalaba, que gairebé finalitza la colonització de Xile. Les ciutats al sud del riu Biobío van ser destruïdes, llevat de Castro. Després de diversos combats subsegüents de la Guerra d'Arauco, es va establir una nova frontera tàcita entre la colònia espanyola i les terres sota el control maputxe: el riu Biobío, on es iniciaria després revoltes perilloses.
[edita] La colònia
Després de la conquesta, es va iniciar un període de més de dos segles amb els quals es va consolidar la dominació espanyola, encara que resisitida pels maputxes.
El Reyno de Chile (Regne de Xile) es va constituir administrativament en una capitania general del Virregnat del Perú amb capital a la ciutat de Santiago. El control efectiu del territori de la capitania abastava la vall central fins al riu Biobío. El cap de la capitania era el governador i capità general, assessorat per la Reial Audència presidida pel governador mateix (i per tant se'l va anomenar indistintament president o governador). L'Audiència, a més de ser un òrgan consultiu, tenia les funcions d'un tribunal d'apel·lacions del regne.
Com a capitania general, Xile era una zona especial d'adminsitració, però en base al sistema de control recíproc de les autoritats, el rei Felip II de Castella va subjectar el governador a la vigilància del virrei del Perú amb una cèdula reial expedida el 1589. Posteriorment es va autoritzar als virreis intervenir en Xile només en cas d'"avalot" i es va autoritzar als virreis posar en pràctica estratègies militars en la Guerra d'Arauco que el governador de Xile havia d'implementar. El virrei tenia l'autoritat de deposar al governador, encara que aquesta seria temporal.
La Guerra d'Arauco tendria, al llarg de la història de la colònia, diverses estapes de bel·ligerància i altres pacífiques; guerres ofensives, guerres defensives i parlaments. A més, els governadors hagueren d'enfrontar-se, durant la segona meitat del segle XVII a les repetides incursions dels corsaris anglesos. Per sostenir l'exèrcit el 1600 es va establir una subvenció de la corona, del tresor del virregnat del Perú, per defendre la colònia.
La situació geogràfica de Xile, allunyat de les principals rutes terrestres i marítimes, va ser un dels inconvenients més greus de la colonització i desenvolupament del país, conjuminat a l'estat constant de guerra, la qual cosa convertiria el país en una de les àrees més pobres de l'Imperi Espanyol d'Amèrica. Els intercanvis amb el Perú van ser la base de l'activitat econòmica de la capitania; posteriorment, encara que prohibit legalment, es va establir el comerç regular amb Buenos Aires.
[edita] La independència
Napoleó va envair Espanya durant l'època que García Carrasco havia pres el control de la capitania de Xile, que renunciaria el 1810. El militar més antic de Xile, Mateo de Toro y Zamrano, va prendre el govern de manera interina, al mateix temps que s'estenia entre els criolls el moviment junsista, amb la intenció de reemplaçar la governació espanyola amb una junta de notables que conservés el govern mentre el sobirà espanyol, Ferran VII sigués fora del poder.
El gobernador Mateo de Toro y Zambrano va acceptar la convocatòria d'un capítol per a decidir l'establiment d'una junta de govern. Així, el 18 de setembre, 1810 es va formar la Primera Junta Nacional de Govern, la qual presidía ell mateix i començant un període que la historiografia xilena ha anomenat la "Pàtria Vella". Al poc temps es va convocar l'elecció dels membres del Primer Congrés Nacional. El moviment dels moderats, que propugnava per una major autonomia encara que no pas la separació completa de l'imperi espanyol, va obtenir una ampla majoria; els exaltats que, per contra, predicaven la independència absoluta i instantània, obtindrien la minoria.
Al començament, el govern transitori que s'havia establert no tenia intencions independentistes. No obstant, amb el pas del temps, aquesta situació va canviar, especialment amb l'arribada al poder de José Miguel Carrera. Es van dictar els primers texts constitucionals i les lleis pròpies; es van crear noves institucions, com ara l'Institut Nacional, la Biblioteca Nacional i el primer periòdic xilè, La Aurora de Chile. Així, en aquest període, va començar la Guerra de la Independència contra les tropes reialistes.
Les tropes reialistes, enviades pel virrei del Perú, José Fernando de Abascal y Sousa, amb els adherents a la causa reialista que habitaven el territori xilè, van derrotar les tropes patriotes en la batalla de Rancagua, el 2 d'octubre, 1814, que seria el començament d'allò que s'ha anomenat la "Reconquista Espanyola"; es van restaurar les institucions colonials, i els governs de Mariano Osorio i Casimiro Marcó del Pont.
Després de la derrota de Rancagua, la majoria dels líders independentistes van fugir cap a Mendoza, Argentina. Allí es va formar l'Exèrcit dels Andes, encapçalat pel llibertador argentí, José de San Martín en el qual participava Bernardo O'Higgins, líder de les milícies xilenes. L'exèrcit va derrotar les tropes reialistes en la batalla de Chacabuco, i va començar un nou període conegut com la "Pàtria Nova". O'Higgins va ser anomenat Dictador Suprem, i el 12 de febrer, 1818, durant el primer aniversari de la Batalla de Chacabuco, es va declarar formalment la independència de Xile, la qual es confirmaria amb la victòria de l'exèrcit en la batalla de Maipú, el 5 d'abril del mateix any.
Durant el seu govern es van realitzar diverses obres d'infraestructura, es va organitzar l'Esquadra Llibertadora que es va dirigir cap al Perú, capturant la ciutat de Valdivia de mans espanyoles, encapçalada per Thomas Cochrane i es van promulgar dues cartes fonalmentals: la constitució de 1818 i la constitució de 1822. No obstant, per causa del seu autoritarisme, O'Higgins guanyaria l'antipatia del poble. Per a evitar una guerra civil, O'Higgins va renunciar el 28 de gener, 1823 i el juliol del mateix any es va exiliar al Perú.
[edita] Organització de la república
Amb la renúncia d'O'Higgins, el país va entrar a un llarg període d'inestabilitat política. El general Ramón Freire, que va prendre el poder de Dictador Suprem, assessorat per Mariano Egaña, va acabar amb l'últim punt de resistència colonial a Chiloé, però el desordre polític va ser un grau obstacle pel seu govern. Va redactar la Constitució Moralista de 1823, la qual seria rebutjada per la població, enfonsada en una crisi econòmica severa.
Amb un ambient dominat pels conflictes entre els grups polítics, després de la caiguda del govern de Freire, Manuel Blanco Encalada es elegit com a primer president de Xile. El seu curt govern va estar marcat pel domini del grup federalista i la promulgació de les Lleis Federals de 1826. Però, aquesta legislació va ser rebutjada, provocant un gran caos a tot el país. Blanco Encalada va renunciar i el van succeir diversos presidents amb períodes curts de govern.
El 1828 Francisco Antonio Pinto va aprovar la Constitució liberal de 1828. Pinto va ser reelegit, però, va ser acusat de frau electoral. A més, el Congrés Nacional va designar Francisco Ramón Vicuña com a vicepresident, càrrec que hauria de ser elegit per votació popular. Això va produir un aixecament de l'exèrcit encapçalat per José Joaquín Prieto que controlaria ràpidament el sud de Xile i començant la Revolcuió de 1829. Pinto i Vicuña renuncien per evitar la Guerra Civil, però, ja era massa tard. La unió entre conservadors, estanqueros i o'higginistes, després de la batalla d'Ochagavía, va produir la caiguda del règim liberal, i s'hi instauraria un govern revolucionari a càrrec de José Tomás Ovalle. Finalment, amb la batalla de Lircay, es va assolir la victòria definitiva dels revolucionaris i la fi del règim liberal.
[edita] República conservadora
José Joaquín Prieto, després de sortir victoriós en la Revolució, va assumir com a president de la república el 1831. Amb ell, el poder de Diego Portales es va incrementar, convertint-se en l'home més important del país. Amb la ideologia de Portales, autoritària, es va promulgar la constitució de 1833, que atorgava molts poders al president de la república, electe per sufragi censitari per un període de 5 anys. Això va permetre que el període d'anarquia acabi i establint un període d'estabilitat (llevat de les revolucions de 1851 i 1861) i desenvolupament economic.
Amb el descobriment de minerals a Chañarcillo i la venda de blat als mercats externs el país va començar el seu desenvolupament economic. No ostant, la rivalitat entre els ports de Valparaíso i del Callao al Perú, pel domini del comerç del Pacífic es va agravar amb la creació de la confederació Perú-Boliviana d'Andrés de Santa Cruz. Portales, un dels enemics d'aquesta confederació, va promoure la guerra contra ella. Com a ministre de guerra va fer que el Conrés declarés la guerra el 28 de setembre, 1836. Gran part del poble i de l'exèrcit no estava convençut d'entrar a la guerra. No obstant, l'assassinat de Portales, el 6 de juny, 1837 va ser l'al·licient necessari per la participació en la guerra i la victòria en la batalla de Yungay, sota el commanament del general Manuel Bulnes, el 20 de gener, 1839.
Durant el període de la república conservadora Xile va desenvoluparse economicament amb la construcció de ferrocarils, ponts, carreteres i el començament de la colonització del sud del país, per mitjà de la immiració alemanya i la fundació del Puerto Montt. No obstant, l'estabiliat del règim conservador va començar a trontollar. Va començar un conflicte entre l'Església Catòlica i l'estat i el president Montt es va trobar enmig d'una cruïlla. Els conservadors es van allunyar del president i es van unir als opositors del govern formant una Fusió Liberal-Conservadora. Anotnio Varas, representant el Partit Nacional de Montt es derrotat per la Fusió el 1851.
[edita] República liberal
José Joaquín Pérez va assumir com a president el 1861 com a candidat d'unitat i va acabar l'època dels decennis (la duració de l'administració presidencial dels presidents anteriors: Prieto, Bulnes, Montt i Pérez). Una de les primeres coses que va afrontar seria la Guerra contra Espanya. Espanya havia envaït les illes Chincha que pertanyien al Perú com a forma de pagament pels deutes antics durant la guerra de la independència després de la batalla d'Ayacucho el 9 de desembre, 1824, invasió que seria reconeguda oficialment en la capitulació que es va acordar després de la guerra. Anys després els tenidors de bons, peruans i espanyols, van pressionar el govern per fer efectiu el deute, la qual cosa va motivar la presència de l'Expedició Científica a les costes de Sud-Amèrica, com s'havia anomenat a l'esquadra de guerra espanyola. Després d'un incident no relacionat a la fisenda de Malambo en què un espanyol va morir, així com la redacció del Tractat Vivanco-Pareja, aquest esdeveniments van ser rebutjats pel Perú i considerats un afront a la independència americana. Xile es va aliar amb el Perú i finalment, després del combat naval d'Abtao, els espanyols van ser derrotats per l'esquadra aliada, després del bombardeig del port de Valparaíso el 31 de març, 1866 i el combat del 2 de maig a El Callao, Perú.
Durant el període de la república liberal Xile va començar la inversió i explotació dels minerals (principalment el coure) de la regió d'Antofagasta, sota l'administració boliviana. Al mateix temps el francès Orélie Antoine de Tounens va declarar la indepenència del Regne de l'Araucania i la Patagònia. Encara que aquest estat mai va ser estlabert definitivament, aquest incident va fer que el govern decidés controlar la regió que encara estava sota el domini indígena. El 1855 una llei interpretativa de la Constitució va establir la llibertat de cultes, i el 1867 es va aprovar el Codi de Comerç.
El 1871 va assumir com a president Federico Errázuriz Zañartu. Durant el seu govern es va acabar la Fusió Liberal-Conservadora i es va crear l'Aliança Liberal, amb la unió dels liberals amb el Partit Radical. Durant el règim liberal es van realitzar diverses modificacions a la constitució de 1833: es va reduir el quòrum de les cambres del Congrés, es van limitar les facultats presidencials i es va flexibilitzar l'acusació als ministres per part del Congrés que començava a tenir més atribucions. El 1874 es va suprimir el fur eclesiàstic.
[edita] Guerra del Pacífic
El 1879 va començar la Guerra del Pacífic, entre Xile i Bolívia per l'administració de la frontera nord del país i els interessos xilens dels territoris minerals que pertanyien a Bolívia a Antofatasta. Aquest seria el conflicte bèl·lic més gran de la història del país. Xile va conquerir ràpidament el territori d'Antofagasta, i després es va afrontar al Perú al mar, que s'havia aliat amb Bolívia. Xile va conquerir els territoris de Tarapacá, Arica i Tacna el 1880. Bolívia es va retirar de la guerra el mateix any i l'exèrcit xilè va entrar a Lima el 15 de gener, 1881. La guerra va acabar finalment amb la batalla d'Huamachuco el 10 de juny, 1883, i es va signar el Tractat d'Ancón el 20 d'octubre, 1883.
La victòria xilena sobre els països aliats, va permetre l'expansió del territori nacional annexant de Tarapacá, Arica i Tacna pel Tractat d'Ancón i Antofagasta. Paral·lelament, la zona de l'Araucanía havia patit un procés de lenta incorporació a través de la construcció de forts, la instal·lació de colonitzadors i tropes militars i la realització de parlaments amb els indígenes, assolint la Pacificació de l'Araucanía el 1881. El 1888, és incorporada també la Illa de Pascua. Per altra banda, Xile renuncia al territori de la Patagònia Oriental i de la Puna d'Atacama i els cedeix a l'Argentina després del tractat de 1881.
Els nous territoris incorporats van provocar un explosiu auge econòmic en el país derivat principalment de la mineria del salnitre, recuperant-se així de la crisi econòmica dels anys de la dècada de 1870. Diverses companyies europees, principalment britàniques es van instal·lar a l'extrem nord del país explotant els nitrats. La riquesa produïda per l'"or blanc" sustentava el 75% dels ingressos fiscals i la totalitat de l'economia nacional.
[edita] La Guerra Civil i la República Parlamentària
José Manuel Balmaceda va ser electe president el 1886. Aprofitant els dividends provinents de l'explotació del salnitre, el govern de Balmaceda es va caracteritzar per la modernització completa del sistema econòmic, educacional i sanitari, i la construcció de grans obres civils, com ara els ferrocarrils al llarg de tot el país i el Viaducte del Malleco. Durant el seu govern, va tractar d'unificar als liberals entorn a la seva figura, però la divisió es va aprofundir, impossibilitant el desenvolupament del seu govern atès que era comú que el Congrés acusara constitucionalment als ministres. A més, va sumar com a enemics als líders conservadors, a l'aristocràcia i als empresaris de la indústria del salnitre.
La forta oposició a Balmaceda es va concretar quan el Congrés no va aprovar la Llei de Pressupostos de l'any 1891. Balmaceda va declarar, l'1 de gener, que malgrat l'oposició, aquesta llei entraria en vigència i que el Congrés no es reuniria sinó fins al mes de març. Aqueix mateix dia, el Congrés va considerar il·legítima l'actitud del president i va declarar la seva destitució. L'armada es va adherir als parlamentaris, mentre l'exèrcit va declarar la seva lleialtat al primer mandatari, donant inici a la Guerra Civil de 1891.
El 12 d'abril, va ser declarat un govern paral·lel a Iquique liderat per Ramón Barros Luco i l'almirall Jorge Montt. Ràpidament, les tropes congressistes van derrotar al nord als balmacedistes. Després de les batalles de Concón (20 d'agost) i Placilla (28 d'agost), les tropes revolucionàries van aconseguir entrar a Santiago. Balmaceda, refugiat en l'ambaixada de l'Argentina, es va suïcidar el 19 de setembre (el dia anterior era la data de la finalització del seu mandat), acabant amb la Guerra Civil que va produir més de 10.000 morts.
Durant aquest període, encara que no es va establir un sistema parlamentari el Congrés va dominar la política del país i el president va quedar supeditat a les decisions d'aquest, la qual cosa produiria un estancament de les reformes i el progrés.
[edita] La República presidencial
Durant la dècada de 1920 el país es va enfonsar en una greu crisi econòmica. No obstant, l'emergent classe mitjana va elegir un president reformista però el seu programa va ser frustrat pel Congrés conservador. Un cop militar encapçalat per general Luis Altamirano el 1924 va produir un període de gran inestabilitat que duraria fins al 1932. Quan el règim constitucional va ser restaurat el 1932 un fort partit va sorgir, els radicals, els quals es convertirien en la força clau dels governs de coalició dels següents vint anys. Durant el període del domini del Partit Radical, l'estat va incrementar el seu paper en l'economia. El 1952 Ibáñez va retornar al poder, succeït per Jorge Alessandri el 1958. El 1964 l'elecció presidencial del demòcrata cristià Eduardo Frei Montalva per majoria absoluta va iniciar un període de reformes estructurals. Amb el llema de "Revolció en Llibertat" l'administració de Frei va començar importants programes de reforma social, econòmica, educativa, d'habitatge, i agrària, la qual incloïa una sindicalització dels treballadors agrícoles. El 1967, però, Frei v aser oposat per l'esquerra, que deia que les seves reformes eren inadequades i pels conservadros que les considereven excessives.
El 1970 Salvador Allende va ser elegit president. Allende era marxista i membre del Partit Socialista de Xile, el qual encapçalava la "Unitat Popular", una coalició dels Partit Socialista, Comunista, Radical i Social-Demòcrata, amb dissidents del demòcrates cristians, del Moviment d'Accio Popular Unitària i de l'Acció Popular Independents. El seu programa de govern incloïa la nacionalització de diverses indústries privades i dels bancs, l'expropiació masiva de la terra i la col·lectivització. La proposta d'Allende també incloïa la nacionalització de diverses companyies nord-americanes que treballaven a les mines de coure xilenes. Allende, però, no va ser elegit amb majoria absoluta; la constitució requeria que el candidat amb majoria relativa fos confirmat pel parlament xilè. Aquest procés havia estat una formalitat, però en aquesta elecció, el procés es tornaria molt controvertible. Malgrat les pressions del govern nord-americanes, el Congrés va aprovar-lo com a president. Després de la seva elecció, les forces camperoles i indígenes van prendre violentament les terres dels ranxos, complint amb força les promeses de redistribució de la terra d'Allende.
Després de la seva elecció, els Estats Units van expressar la seva desaprovació, i van implementar un nombre de sancions econòmiques contra Xile. A més, segons els reports de la CIA, aquesta institució va donar suport a tres grups diferents d'oposició durant aquest període per instigar un cop d'estat per evitar que Allende assumís com a president.
Durant el primer any de la seva administració, les reformes econòmiques de la política monetària expansiva del ministre d'Economia Pedro vuskovic, van prodir resultats favorables, amb un increment del 8,6% del Producte Interior Brut i una caiguda de la taxa d'inflació i la taxa d'atur. No obstant, els resultats no van ser sostinguts i el 1972 la moneda xilena va experimentar una inflació del 140%. La combinació d'inflació amb els preus fixos establerts pel govern van produir l'aixecament d'un mercat negre de productes bàsics, com ara arrós, sucre, mongetes i farina, i la "desaparició" d'aquests dels supermercats.
El 1973 la societat xilena estava polaritzada entre els opositors i els seguidors de les polítiques d'Allende. Es va produir un cop d'estat militar el juny de 1973, que no va reeixir. No obstant el 22 d'agost, 1973 la Cambra dels Diputats va declarar la ruptura de la democràcia xilena i demanava la remoció d'Allende i la restauració del règim constitucional. L'11 de setembre, 1973 es va produir un altre cop d'estat per mijtà dels quals els militars van prendre el poder de la nació. Allende va morir; probablement es va suïcidar quan els militars van bombardejar el Palau Presidencial. No obstant, Augusto Pinochet, que encapçalava aquest cop d'estat, no va restaurar el règim presidencial ni va retornar el poder a la legislatura civil, sinó que va utilitzar el poder que tenia com a comandant de l'exèrcit per designar-se com a cap d'una junta.
Aquest cop d'estat està envoltant de teories sobre la posició de la CIA.. Des de 1975 existeixen reports que indiquen que la CIA havia intentat prevenir que Allende prengués el poder després de la seva elecció el 1970; i el 2000 va publicar documents indicant que Pinochet era un dels candidats favorits per prendre el poder. No obstant, neguen haver participat activament en els esdeveniments posteriors a la presa de possessió d'Allende.
[edita] Chile sota Pinochet
Chile va ser governat per un règim militar fins al 1990. L'exèrcit va establir una junta conformada pel comandant de l'exèrcit, el general Augusto Pinochet, el comandant de la marina, l'almirall José Toribio Merino, el comandant de les forces àeries Gustavo Leigh, i el director dels carabiners, César Mendoza. Leigh va ser reemplaçat pel general Fernando Matthei el 1978 i Mendoza per Rodolfo Stange el 1985.
Després del cop militars els xilens van viure una repressió de gran magnitud: Pinochet va abolir les llibertats civils, va dissoldre el Congrés Nacional, va prohibir les activitats sindicals, va prohibir les vagues, i va eliminar els reformes agràries i econòmiques d'Allende. La junta va empresonar, torturar i executar milers de xilens. D'acord amb la comissió de Rettig i el Report de Valech, 3.200 persones van ser executades, assassinades o van "desaparèixer", i almenys 29.000 van ser torturades i empresonades.
La junta va dividir la nació en regions controlades pel govern central (aquest model encara està en vigor) i va aplicar polítiques de lliure mercat, així com la liberalització i privatització de les empreses, una retallada de les tarifes d'importació així com dels programas de benestar social del país. No obstant, els controls als salaris no van impedir l'augment de la hiperinflació: entre 1973 i 1975 el índex dels preus als consumidors va augmentar 3.000%; i la taxa d'atur va arribar al 25% el 1977.
La indústria principal de Xile, l'extracció de coure, va romandre en mans del govern, encara que es va permetre la inversió priveda en l'extracció d'altres depòsits minerals. Amb una política de mercat capitalista, les pensions i la sanitat es van privatizar, així com l'educació superior del país. Durant els anys vuitanta la junta va decidir establir un sistema de canvi fix de la moneda, la qual cosa va produir un auge de les improtacions, i el col·lapse de la producció industrial nacional que, amb la recessió mundial, van causar una greu crisi econòmica el 1982, amb una severa caiguda del PIB del 14% i un increment de la taxa d'atur al 33%. Es van organitzar, al mateix temps, una sèrie de protestes massives amb la intenció de produir la caiguda del règim, però, no van reeixir.
Després de la crisi econòmica, Hernan Buchi es va convertir en el Ministre de Finances de 1985-1989. Va permetre el sistema de lliure flotació del peso xilè i va instaurar restriccions al moviment de capital internament i externament. Va introduir una legislació bancària i va reduir els impostos de les impreses. Va continuar amb el programa de privatitzacions i re-privatització de les comanyies que s'havien nacionalitzat per causa de la crisi econòmica de 1982-1983. Amb aquestes polítiques l'economia es va recuperar ràpidament, la infació es va reduir al 10% anual, i el PIB va crèixer, de 1984 a 1990 5,9% anual, la taxa de creixement més alta de tot el continent. Xile va desenvolupar una forta economia d'exportacions que incloïa productes com ara les fruites i les verdures cap a l'Hemisferi Nord durant les temporades en què no s'hi produeixen.
La constitució xilena va ser aprovada en un plebiscit fraudulent el setembre, 1980 i Pinochet era designat president. La constitució establia que el 1988 es faria un altre plebiscit per mitjà dels qual els ciutadans podrien acceptar o rebutjar un candidat proposat per la Junta Militar. Com era d'esperar-se, Pinochet va ser el candidat proposat per un segon terme de 8 anys, però, el 55% el va rebujtar.
[edita] Retorn a la democràcia
Després de la derrota de Pinochet en el plebiscit, la constitució es va esmenar per permetre noves provisions i esmenes, per crear nous seients per al Senat, per disminuir el paper del Consell de Seguretat Nacional i per igualar-ne el nombre de membres civils i militars. El desembre, 1989 Patricio Aylwin, candidat de la Concertació, una coal·lició de partits que incloïen el Parit Demòcrata Cristià, el Partit Socialista de Xile, el Partit per la Democràcia i el Partit Radical Social-Demòcrata, va ser elegit com a president. El febrer de 1991 la Comissió per la Veritat i la Reconciliació, organisme establert per Aylwin l'any anterior, va publicar el seu report sobre les violacions als drets humans durant el període de la dictadura. Durant les eleccions de 1993, Eduardo Frei Ruiz Table, del Partit Demòcrata Cristià va ser elegit per un període de 6 anys.
Durant les eleccions de 1999 cap dels candidats va obtenir la majoria absoluta; durant la segona ronda d'eleccions, Ricardo Lagos Escobar, del Partit Socalista i el Partit de la Democràcia, va portar a la Concertació a la victòria, amb el 51,32% del vots. El govern va continuar la política d'opertura comercial, signant tractats de lliure comerç amb Mèxic, Canadà i els Estats Units (encara que no s'integraria com a membre del NAFTA), amb la Unió Europea i amb Corea del Sud. Malgrat dues petites recessions, l'economia xilena ha crescut continuament des de la dècada dels vuitanta, consolidant al país com una economia emergent puixant de Llatinoamèrica, amb la segona renda per càpita més alta de la regió, i reduint radicalment la pobresa, a nivells inferiors al 20% (i inferiors al 6% de pobresa extrema) i així complint, anticipadament, els "Compromisos del Mil·lenni". La capital, Santiago de Xile s'ha consolidat com un dels centres més importants de negocis de Sud-Amèrica. El 2006 Michelle Bachelet va ser elegida com a primera dona presidenta de la història de Xile.
