Història del Canadà
De Viquipèdia
El Canadà és un estat de Nord-Amèrica amb 33 milions d'habitants, i el segon estat més gran en superfície del món. Va ser habitat per milers d'anys pels pobles aborígens, coneguts al Canadà com a "Primeres Nacions". El Canadà va evolucionar d'un grapat de colònies europees a una federació post-moderna, bilingüe i multi-cultural, havent obtingut pacíficament la seva sobirania del Regne Unit.
Taula de continguts |
[edita] Exploració basca
Pescadors bascs (principalment baleners) del sud d'Europa van començar a pescar als Grans Bancs de la costa Atlàntica en el segle XV. A finals del segle XVI ja s'havien establert assentaments de pescadors a Labrador i Terranova. El més gran d'aquests assentaments va ser l'estació Red Bay, amb 900 persones. Durant l'època de major auge de la pesca de balenes, 2000 persones van treballar cada estiu. Però, l'operació va acabar al començament del segle XVII, ja que les dues espècies de balenes que eren caçades estaven prop de l'extinció, i molts vaixells baleners eren requerits per la marina espanyola.
[edita] Primera època colonial: La Nova França
En els segles XVI i XVII colonitzadors espanyols i francesos van establir assentaments en la regió oriental del Canadà, principalment per participar de les activitats de la pesca i el comerç de pells. Els assentaments francesos van començar amb l'arribada de Samuel de Champlain i Pierre Dugua, Sieur de Monts, primerament a l'Acàdia el 1604, i després a Quebec el 1608.
Durant els següents 150 anys, Canadà i l'Acàdia van continuar a estendre's des del cor del riu de Sant Llorenç cap al país alt (pays d'en haut) dels Grans Llacs i cap a la vall del Mississipí, territori que avui dia pertany als Estats Units. Els wyandots (hurons), els iroquesos i després els anglesos, es van oposar a l'expansió francesa, per mitjà d'una sèrie de guerres, a la fin de les quals França perdria tot els seus territoris de Nord-Amèrica, primerament l'Acàdia i després el Canadà. Sota el govern britànic els habitants de l'Acàdia van ser expulsats el 1755. França va ser derrotada definitivament a Louisburg el 1758 i en la batalla decisiva de les Planes d'Abraham a la ciutat de Quebec el 1759. Per mitjà del Tractat de París el 1763, França conservaria les seves colònies al Carib, però perdria totes les seves colònies de Nord-Amèrica, que serien a partir de llavors possessió del Regne Unit o d'Espanya, llevat de Saint-Pierre i Miquelon.
[edita] Segona època colonial: la Nord-Amèrica Britànica
La Nord-Amèrica Britànica, que abastava tots els territoris sota el control britànic de Nord-Amèrica, va quedar reduïda a les colònies de la Terranova, Nova Escòcia, l'Illa del Príncep Eduard i Quebec després de la independència dels Estats Units al sud. El govern britànic va crear el 1784 la província de Nova Brunsvic per a rebre als lleials britànics que van ser perseguits i expulsats dels Estats Units durant i després de la guerra d'independència d'aquest país. El 1791 va dividir al Quebec en dues províncies l'Alt Canadà i el Baix Canadà.
Les colònies britàniques van entrar a la guerra de 1812 entre el Regne Unit i els Estats Units, la qual va produir el primer sentiment de nacionalisme entre la població britànica de Nord-Amèrica. Van sorgir noves disputes entre la Nord-Amèrica Britànica i els Estats Units en qüestions de comerç, pesca i sobretot quant als límits territorials i les amenaces de guerra. Alguns historiadors argumenten que els Estats Units volien que tot el Canadà s'incorporés a la seva federació.
[edita] Les Rebel·lions de 1837-38
El 1837 hi haurien rebel·lions contra el govern colonial britànic al Canadà Alt i al Canadà Baix. Al Canadà Alt, una banda de reformistes sota el lideratge de William Lyon Mackenzie va prendre les armes de manera desorganitzada en una sèrie de guerrilles de petita escala al voltant de Toronto, London i Hamilton. En una ocasió, un petit grup de 200 persones van fugir a l'Illa Navy del Riu Niàgara, i hi van declarar l'establiment de la República del Canadà el 13 de desembre, 1837. Aquesta efímera rebel·lió va ser sufocada per les forces britàniques el 13 de gener, 1838. Dos dels líders van ser executats.
Durant 1837 i 1838 una rebel·lió major va ocórrer contra el govern britànic, coneguda com la "Rebel·lió del Baix Canadà". Els rebels de les zones angleses i de parla francesa, i amb el suport nord-americà, van lluitar en petites guerrilles contra els britànics. Els pobles de Chambly i Sorel van ser presos pels rebels, i la ciutat de Quebec va quedar aïllada de la resta de la colònia. El líder dels rebels Robert Nelson va llegir una declaració d'independència a una multitud a Napierville el 1838.
Els patriotes van ser derrotats a les batalles de Camp Baker (Sainte-Martine), Lacolle, Odelltown i Beauharnois. Cents de persones van ser arrestades i alguns pobles van ser cremats com a represàlia. Dos líders van ser morts, i 57 homes canadencs i 83 nord-americans i colonitzadors que havien participat en aquesta Rebel·lió van ser deportats cap a Austràlia. El 1844, però, els patriotes canadencs van ser perdonats, i els que tenien prou diners van retornar al Canadà; només 38 ho van poder fer.
[edita] La Nord-Amèrica Britànica de l'Occident
Tan bon punt que els Estats Units van acceptar el paral·lel 49 N com a frontera que els separessin de la Nord-Amèrica Britànica, el govern britànic va crear les colònies de la costa del Pacífic: la Colúmbia Britànica i l'Illa de Vancouver el 1848 i 1849 respectivament. El 1849 la major part de les disputes frontereres amb els Estats Units havien estat resoltes i el Governador General de la Nord-Amèrica Britànica, James Bruce, va signar un tractat de comerç molt significatiu amb els Estats Units. Aquest tractat va ser abrogat pel govern estatunidenc el 1865.
[edita] Creació de la Confederació i del Domini del Canadà
[edita] Acta de la Nord-Amèrica Britànica
Després de la Rebel·lió de 1837 les colònies del Alt i Baix Canadà van unir-se en un sol govern anomenat la Província del Canadà, per mitjà de l'Acta de la Unió de 1840, un intent per assimilar als canadencs francesos. Els polítics de les colònies britàniques de Nord-Amèrica es van reunir a Charlottetown i a Quebec el 1864 per discutir sobre la creació d'una confederació. L'1 de juliol, 1867, per mitjà del Acta de la Nord-Amèrica Britànica, signat pel parlament del Regne Unit tres colònies (la Província del Canadà, Nova Brunsvic i Nova Escòcia) es van convertir en una federació anomenada el "Domini del Canadà".
[edita] Expansió de la Confederació i els assentaments a l'occident
Després del 1867, altres colònies i territoris de la Nord-Amèrica Britànica van ser incorporats a la Confederació canadenca. El 1880, el Canadà incloïa tots els territoris que l'integren avui dia (incloent les terres àrtiques adquirides de la Companyia "Hudson Bay") llevat de Terranova i Labrador que s'hi unirien el 1949.
El poblament del Canadà occidental va ser, probablement, el assoliment més important del Canadà confederat, però no es va assolir sense conflictes. Entre el 1871 i el 1877 set tractats es van signar amb les tribus indígenes del nord-oest de l'Ontàrio i els Territoris del Nord-oest, incloent un tractat amb els sioux, els quals havien immigrat al Canadà, fugint de la cavalleria dels Estats Units. Louis Riel, un franco-canadenc métis (mestís), va encapçalar rebel·lions a Manitoba el 1869 i 1870 i al territori que seria el Saskatchewan el 1855, per causa del maltractament dels pobles nadius i mestissos. Aquests rebel·lions van ser conegudes com la "Rebel·lió del Riu Vermell" i la "Rebellió del Nord-Oest". La Policia Muntada Reial Canadenca va ser creada el 1873 per establir l'ordre i la llei a l'oest.
El factor més important que va obrir l'oest canadenc al poblament i que va enllaçar l'est amb l'oest va ser la construcció del Ferrocarril Transcontinental "Canadian Pacific", el qual va ser una promesa donada a la colònia de la Colúmbia Britànica el 1871. Tan bon punt el ferrocarril arribà a Vancouver el 1885, la ciutat va créixer ràpidament i es convertiria en una de les ciutats més grans del Canadà.
[edita] Després de la Confederació
La història després de la confederació és una història de la consolidació territorial, i del balanç dels poders relatius de la federació i les províncies. El 1931, per mitjà de l'Estatut de Westminster, el Canadà va rebre l'estatus d'igualtat al Regne Unit dintre de l'Imperi Britànic. La "patriació" de la Constitució del Canadà el 1982 va trencar l'últim enllaç legal de subordinació amb el parlament del Regne Unit, encara que el Canadà conserva al monarca compartit com a cap d'estat; per tant, el Canadà és una monarquia constitucional.
[edita] L'estatus del Quebec i d'altres províncies francòfones
En la segona meitat del segle XX, molts quebequesos van demanar major sobirania per al Quebec, el qual té una majoria francòfona. El parlament federal, el 7 de juliol, 1969 va fer el francès llengua co-oficial amb l'anglès en tot el govern federal canadenc. Això va començar un procés que va fer que el Canadà es redifinís com a nació bilingüe i multicultural. El 1977 el Quebec va aprovar la llei que faria del francès l'única llengua oficial de la província. Dos referèndums sobre la independència del Quebec es van realitzar, el 1980 i el 1995. En ambdós, la majoria va votar contra la independència de la província: en el primer el 60% i en el segon el 50,6%.
Nova Brunsvic, amb un 35% de la població francòfona, es va convertir oficialment en una província bilingüe el 1969. Altres províncies amb minories francòfones són Ontàrio, Manitoba i Nova Escòcia, els governs dels quals proveeixen els serveis públics i educació en francès.
[edita] La integració nord-americana
En la dècada de 1980 el Canadà i els Estats Units van signar un tractat de lliure comerç. La integració dels dos països es va accelerar, en termes econòmics les següents dos dècades. El 1994, es va convidar Mèxic a integrar-se, i es va signar el Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord. L'economia del Canadà està altament integrada a l'economia dels Estats Units, els quals reben més del les exportacions canadenques. No obstant, el Canadà ha seguit un camí més liberal en les polítiques socials, les quals l'han distanciat del seu veí del sud.
