La Biga i la Busca

De Viquipèdia

La Busca i la Biga foren dos bàndols polítics en què es dividiren els comerciants catalans en el segle XV.

A Barcelona, la crisi econòmica mediterrània cap a 1425 requereix la intervenció per mitjà de mesures proteccionistes, però per aplicar-les cal vèncer la resistència de l'oligarquia urbana (ciutadans honrats).

Les protestes i motins es succeeixen el que dóna lloc a una sèrie de canvis i reformes (1436). Els mercaders i menestrals proposen una sèrie de mesures: devaluació monetària, prohibició d'importació de productes, millora de la producció tèxtil, impostos a estrangers. Els ciutadans honrats proposen mesures més limitades: treballs públics per atenuar l'atur, etc.

La intransigència d’aquests últims i la seva resistència al canvi van precipitar la crisi econòmica i van dividir els barcelonins, a partir de 1450, en dos grups clarament diferenciats: la Biga i la Busca:

• La Biga, en analogia amb la peça de fusta que aguanta un edifici –la ciutat-, està integrada per la majoria dels ciutadans honrats i alguns mercaders –importadores de teles de luxe-, es considera, actua i viu com un grup nobiliari, tenen terres, castells i drets senyorials i viuen de les rendes. Tenen el control del poder municipal i s'oposen als sectors vinculats a l'economia productiva.

• La Busca, -l’astella, en oposició a la Biga- es el partit dels menestrals, mercaders i artistes que aspiren a controlar el govern municipal per fer complir els privilegis, llibertats i costums de Barcelona. Volen la devaluació monetària i mesures proteccionistes.

Entre la Busca i la Biga, Alfons el Magnànim mantindrà una postura ambigua, ja que d'una banda necessita diners i els acceptarà tant de buscaris com de bigaris i d'altra banda, aspira com els altres reis del XV a imposar la seva autoritat en les Corts i sobre la noblesa.

Tal com estava conformat el sistema d’elecció als càrrecs municipals, resultava imposible l’accés als membres de la Busca, a menys que hi hagués una intervenció reial.

Alfons el Magnànim era conscient de la coincidència d’interesos amb els buscaires al compartir el mateix enemic conjuntural: l'oligarquia urbana, oposada tant a les pretensions preeminents de la monarquia com a la política reformista dels buscaires.

Des de Nàpols, Alfons el Magnànim encarrega la resolució del conflicte als seus lloctinents generals, primer la reina Maria i després Galceran de Requesens. Els buscaires s'agrupen en el Sindicat dels Tres Estaments (1452). Però tot i que els buscaires estaven organitzats, continuaven sense accés al poder municipal.

El 30 de novembre de 1453 el lloctinent general Requesens va suspendre les eleccions a consellers i va nomenar una nova conselleria buscaire. Amb aquest canvi polític, s’implanten les messures tradicionalment reivindicades des dels buscaris: mesures proteccionistes, desvaluació de la moneda, sanejament de l'administració municipal, i així afavorir els productes propis enfront dels importats.

Per donar una cobertura legal adient, Alfons el Magnànim, concedeix un nou privilegi de regulació de la ciutat (1455) que repartia d'una manera fixa la composició dels òrgans de govern municipal entre els diversos estaments.

Els jurats del Consell de Cent, que sempre serien 128, es repartien en quatre grups de 32, cadascun format per membres d'un estament (ciutadans honrats, mercaders, artistes i menestrals). El Trentenari, format per 32 membres, es dividia en quatre grups de vuit, un per cada estament. Finalment, el poder executiu dels consellers es distribuïa de la manera següent: el conseller en cap i el conseller segon, pels ciutadans honrats; el conseller tercer, pels mercaders; el quart, pels artistes; i el cinquè, pels menestrals.

Malgrat tot, el programa de canvis buscaire no va tenir èxit degut a l'oposició aferrissada de la Biga i a la preminencia que s'havia donat en el repartiment de càrrecs als consellers de la Biga respecte als de la Busca.

El 1462, en esclatar la guerra civil catalana, els bigaires van poder recuperar el poder. En acabar el conflicte (1472), la Capitulació de Pedralbes no castiga als instigadors per tal de tenir una pau perdurable, amb la qual cosa la Biga continua al govern municipal. Serà Ferran II, mes endevant qui iniciarà la reforma del Consell de Cent.