Piezoelectricitat
De Viquipèdia
La piezoelectricitat és la capacitat de certs cristalls de generar una diferència de potencial quan se'ls sotmet a una deformació mecànica. La paraula deriva del grec piezein, que significa «esprémer» o «estrènyer». L'efecte piezoelèctric és reversible: els cristalls piezoelèctrics es poden deformar quan se'ls aplica una diferència de potencial externa; la deformació resultant és, però, molt petita, d'aproximadament un 0,1% de les dimensions originals. El 1880, els germans Pierre Curie i Jacques Curie prediren i demostraren la piezoelectricitat en diversos cristalls, entre els quals la turmalina, el quars i el topazi. L'efecte invers fou predit per Lippmann el 1881 i els germans Curie acosneguiren observar-lo experimentalment poc després.
A més dels materials citats abans, molts altres exhibeixen aquest efecte. Podem citar els cristalls semblants al quars, com la berlinita (AlPO4) i l'ortofosfat de gali (GaPO4), els materials ceràmics amb perovskita o estructures tungstè-bronze (BaTiO3, KNbO3, LiNbO3, LiTaO3, BiFeO3, NaxWO3, Ba2NaNb5O5, Pb2KNb5O15). Els polímers com la goma, la llana, el cabell i la seda exhibeixen una lleugera piezoelectricitat. Per altra banda, el polímer fluorur de polivinilidè, PVDF, presenta una piezoelectricitat considerablement més gran que la del quars.
La primera aplicació pràctica de l'efecte piezoelèctric fou el sònar, desenvolupat durant la I Guerra Mundial. Posteriorment s'ha aplicat a la producció i detecció del so (micròfons i altaveus), la generació d'altes tensions (encenedors), la generació de freqüències (rellotges de quars) i la focalització òptica ultrafina.