Rèptil
De Viquipèdia
| Rèptils | ||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 Llangardaix |
||||||||
| Classificació científica | ||||||||
|
||||||||
| Ordres | ||||||||
|
Crocodilia - Cocodrilians |
Els rèptils són un grup d'animals vertebrat. Els rèptils són tetràpodes, i també són amniotes (animals l'embrió dels quals està envoltat per una membrana amniòtica). Avui en dia existeixen quatre ordres:
- Ordre Crocodilia (cocodrils i al·ligàtors): 23 espècies
- Ordre Rhynchocephalia (tuatares de Nova Zelanda): 2 espècies
- Ordre Squamata (llangardaixos, serps, Dragons o gekos, i amfisbaènids): aproximadament 7.600 espècies
- Ordre Chelonia (tortugues): aproximadament 300 espècies
Els rèptils es troben a cada continent excepte l'Antàrtida, tot i que la seva distribució principal comprén els tròpics i subtròpics. Les espècies modernes de rèptils no generen prou calor corporal per mantenir una temperatura corporal constant (vegeu Dermochelys coriacea per una excepció a això). En canvi, agafen i perden temperatura de l'ambient per regular llur temperatura interna, movent-se entre sol i ombra, o per mitjà de circulació sanguínia preferencial (movent la sang calenta cap al nucli corporal i empenyent la sang freda cap a la perifèria). En els seus hàbitats naturals, moltes espècies són expertes en això, i poden mantenir equivalents mamífers, i fins i tot avians de les temperatures corporals amb un espectre bastant reduït. Mentre que aquesta manca de calor interna imposa costs, pel fet que exigeix regulació per mitjà del comportament, també dóna un gran benefici permetent un és més eficient de l'aliment. Un rèptil pot sobreviure amb molt menys aliments que mamífers o ocells de dimensions semblants, que gasten la major part dels nutrients en calor. Moltes de les espècies reptilianes són ovípares (ponen ous). Moltes espècies de squamates, tanmateix, són capaces de donar a llum. Això s'aconsegueix per mitjà de l'ovoviviparitat (retenció d'ous) o la viviparitat (cries que neixen sense necessitat d'ous calcificats). Moltes de les espècies vivípares alimenten les seves cries amb diverses formes de placenta, igual que els mamífers.
Tanmateix, cal remarcar els temes taxonòmics descrits a sota; els mamífers i els ocells també poden ser vistos com a descendents dels rèptils.
Taula de continguts |
[edita] Classificació dels rèptils
Els rèptils han inclogut tradicionalment tots els amniotes excepte les aus i els mamífers. Així els rèptils eren definits com el conjunt d'animals que inclou cocodrils, al·ligàtors, tuatares, llangardaixos, serps, amfisbenis i tortugues, agrupats ensems en la classe Reptilia (del Llatí repere, "reptar", "arrossegar-se"). Aquesta és encara la definició usual del terme.
Tanmateix, en anys recents molts taxonomistes han començat a insistir que els taxa haurien de ser monofilètics, és a dir, que els grups haurien d'incloure tots els descendents d'una forma particular. Els rèptils definits com més amunt s'ha dit serien parafilètics, car exclouen tant les aus com els mamífers, tot i que aquests també evolucionaren dels rèptils originals.
Alguns cladistes redefineixen Reptilia com un grup monifilètic, incloent-hi tant els rèptils típics com les aus i potser els mamífers (depenent de les idees sobre llurs relacions). Altres l'abandonen com un taxó formal, dividint-lo en diverses classes diferents. Tanmateix, altres biòlegs creuen que les característiques comuns dels quatres ordres estàndard són més importants que les relacions exactes, o opinen que redefinir els Reptilia per incloure-hi les aus i els mamífers significaria una confusa ruptura amb la tradició. Un nombre de biòlegs han adoptat un sistema de compromís, marcant els grups parafilètics amb un asterisc, per exemple: classe Reptilia*.
[edita] Evolució dels rèptils
Georgetown, Carolina del Sud
Existeixen uns quants milers d'espècies fòssils que mostren una clara i gradual transició des dels avantpassats dels rèptils fins als rèptils actuals.
El Hylonomus és el rèptil conegut més antic, i mesurava uns 20-30 centímetres. S'ha suggerit que el Westlothiana és el rèptil més antic, però de moment se'l considera més proper als amfibis que als amniotes. El Petrolacosaurus, Araeoscelis, Paleothyris, Ophiacodon i els mesosaures en són altres exemples.
Els primers rèptils autèntics, o amniotes, es categoritzen com anàpsids, amb un crani sòlid que només te forats pels ulls, el nas, la columna vertebral, etc. Les tortugues són considerades per alguns com anàpsids que han sobreviscut, a causa de llur estructura cranial, però això ha estat disputat últimament, ja que alguns argumenten que les tortugues simplement tornaren a aquest estat primitu per reforçar llur armadura. Ambdues teories compten amb proves sòlides, i el conflicte encara s'ha de resoldre.
Poc després dels primers rèptils, es van separar dues branques, dels anàpsids o una de l'altra, eliminant els anàpsids. Un d'aquests grups, els sinàpsids, tenia un parell de forats als seus cranis rere els ulls, que servien tant per alleugerir el crani com per deixar més espai als músculs de la mandíbula. L'altre grup, els diàpsids tenien els mateixos orificis, i a més una altra parella més amunt del crani. Els sinàpsids van evolucionar eventualment en mamífers, mentre que els diàpsids es van tornar a dividir en dos llinatges, els lepidosaures (serps, llangardaixos, tuatares, i els rèptils marins del Mesozoic) i els arcosaures (avui en dia només cocodrils i aus, però abans també pterosaures i dinosaures).
[edita] Sistemes
[edita] Circulatori
Molts rèptils tenen circulació tancada amb un cor tricameral que consisteix de dos atris i un ventricle que pot estar partit de diferents formes. Normalment hi ha un parell d'arcs aòrtics. Malgrat això, i a causa de la dinàmica de fluids de la sang dins el cor, hi ha poca mescla de sang oxigenada i sang desoxigenada al cor tricameral. A més, el flux sanguini pot ser alterat per enviar sang desoxigenada al cos o sang oxigenada als pulmons, cosa que dóna a l'animal un control més gran sobre el seu flux sanguini, permetent una termoregulació més efectiva i més temps d'immersió per les espècies aquàtiques. Hi ha algunes excepcions interessants entre els rèpils. Per exemple, els cocodrilia tenen un cor tetracameral increíblement complicat que és capaç de convertir-se en un cor tricameral plenament funcional durant les immersions. També s'ha descobert que algunes espècies de serp i llangardaix tenen cors tricamerals que es converteixen en cors tetracamerals funcionals durant la contracció. Això és possible gràcies a una paret muscular que subdivideix el ventricle durant la diàstole i que el divideix completament durant la sístole. A causa d'aquesta paret, alguns dels squamata són capaços de produir diferencials de pressió ventricular que són iguals als dels mamífers i les aus.
[edita] Respiratori
Tots els rèptils utilitzen pulmons per a respirar, i normalment no tenen una respiració cutània. Les úniques excepcions a això són les tortugues aquàtiques. Aquests animals han desenvolupat una pell més permeable, i fins i tot brànquies a la regió anal en algunes espècies (Orenstein, 2001). Fins i tot amb aquestes adaptacions, la respiració no s'aconsegueix mai del tot sense pulmons. La ventilació pulmonar s'aconsegueix de forma diferent en cada grup principal de rèptils. En els squamata, els pulmons són ventilats quasi exclusivament per mitjà de la musculatura axial. Aquesta és la mateixa musculatura que usen per moure's. A causa d'aquest constrenyiment, molts dels squamata estan forçats a aguantar la respiració durant esforços intensos. Alguns, tanmateix, hi han trobat una solució. Els varànids i algunes altres espècies de llangardaix utilitzen la respiració bocal com un complement de la respiració axial. Això permet als animals omplir completament llurs pulmons durant esforços intensos, i per tant són aeròbicament actius durant molt de temps. Els llangardaixos tegu tenen un protodiafragma que separa la cavitat pulmonar de la cavitat visceral. Tot i que no és capaç de moure's, permet una major inflació pulmonar, retirant el pes visceral dels pulmons. Els cocodrilians tenen un diafragma muscular que és anàlog al diafragma dels mamífers. Aquí la diferència radica en què els músculs d'aquest diafragma estiren el pubis (una part de la pelvis que és mòbil en els cocodrilians) cap enrere, cosa que mou el fetge cap avall, alliberant espai per l'expansió dels pulmons. Aquest tipus d'estructura diafragmàtica ha estat anomenada "pistó hepàtic". Finalment, hi ha les tortugues. La respiració d'aquests animals ha estat matèria de molts estudis. Fins ara només unes quantes espècies han estat prou estudiades per saber com ho fan les tortugues. Els resultats indiquen que les tortugues han trobat una varietat de solucions per aquest problema. El problema és que moltes closques de tortugues són rígides i no permeten l'expansió i contracció que altres amniotes utilitzen per a la ventilació pulmonar. Algunes tortugues com ara la Lissemys punctata tenen una capa de múscul que envolta els pulmons. Quan es contrau, la tortuga pot exhal·lar. Quan reposa, les tortugues poden retirar els membres dins la cavitat corporal i forçar l'expulsió de l'aire dels pulmons. Quan tornen a treure els membres, la pressió dins els pulmons baixa i poden xuclar aire. Els pulmons de les tortugues estan enganxats a l'interior de la part superior de la closca, amb la part de sota dels pulmons adherida per mitjà d'un teixit connector a la resta de les vísceres. Amb una sèrie de músculs especials (més o menys equivalents a un diafragma), les tortugues són capaçes de moure llurs vísceres amunt i avall, aconseguint una respiració efectiva. Molts d'aquest músculs tenen punts d'adhesió en conjunt amb els seus membres davanters (de fet, molts d'aquests músculs s'expandeixen vers les butxaques dels membres durant la contracció). La respiració durant el moviment ha estat estudiada en tres espècies i mostren tres patrons diferents. Les femelles adultes de les tortugues marines verdes no respiren mentre s'arrosseguen per les platges on ponen ous. Aguanten la respiració durant la locomoció terrestre i respiren mentre reposen. Les Bataguridae i les Emydidae respiren contínuament durant la locomoció i el seu cicle de ventilació no es correspon amb els moviments dels membres. Probablement utilitzen els seus músculs abdominals per respirar durant la locomoció. Les últimes espècies que foren estudiades van ser les tortugues de Florida, que també respiren durant la locomoció però que respiraven menys durant el moviment que en repòs, indicant que hi pot haver interferència mecànica entre els moviments dels membres i l'aparell respiratori. Les Emydidae i les Bataguridae també respiren quan es tanquen dins llurs closques.
Molts rèptils no tenen paladar secundari. Això vol dir que han de contenir la respiració mentre s'empassen quelcom. Els cocodrilians han desenvolupat un paladar secundari ossi que els permet respirar mentre romanen submergits (i que protegeix els seus cervells de possibles danys per part d'una presa). Els Scincidae també han desenvolupat un paladar secundari ossi. Les serps tenen un altre mètode i van estendre la seva tràquea. La seva extensió traquial sobresurt com una palleta de carn, i permet a aquests animals empassar-se grans preses sense patir asfíxia.
[edita] Excretor
L'excreció es fa per mitjà de dos petits ronyons. L'àcid úric és el principal residu nitrogenós.
[edita] Nerviós
Sistema nerviós avançat en comparació al dels amfibis. Tenen dotze parells de nervis cranials.
[edita] Sexual
Sexes diferenciats, fertilització interna. La reproducció és exclusivament sexual. Els ous són amniòtics i estan coberts per closques acuirades o calcàries: el líquid amniòtic, i el sac amniòtic són presents durant la fase embriònica. No hi ha fases larvàries.
[edita] Enllaços externs
| Podeu trobar més informació en els projectes germans de Wikimedia: |
|
 |
Commons. |
 |
Viccionari. |
 |
Viquidites. |
 |
Viquiespècies. |
 |
Viquillibres. |
 |
Viquinotícies. |
 |
Viquitexts. |
 |
Viquiversitat. |
