Selecció Catalana de Futbol

De Viquipèdia

Imatge del partit de la Selecció de Catalunya contra Euskadi (2006)

Històricament s'ha conegut com a selecció o seleccions catalanes de futbol a les formacions que han competit sota la jurisdicció de la Federació Catalana de Futbol (FCF). La selecció catalana de futbol no està reconeguda per la FIFA, i per tant només pot jugar partits amistosos a nivell internacional. Tanmateix sí que pot competir oficialment com a selecció autonòmica en el sí de les competicions de la Federació Espanyola de Futbol.

Actualment la selecció absoluta masculina té com a nou seleccionador a Pere Gratacós des del desembre de 2005, havent tingut a l'Àngel Alonso (Pitxi) com a anterior seleccionador (període 1995-2005).

Taula de continguts

1 Selecció absoluta masculina

[edita] Selecció absoluta masculina

[edita] Primers Anys

La creació de les Federacions Esportives Catalanes va ser el reflex de la passió esportiva de part d'una societat que estava més propera a Europa que la de la resta de la península. Així, al 1903 es va crear la Federació Catalana de Futbol (FCF), que va ser la llavor necessària per a que l'any següent la selecció disputés el seu primer partit.
Segons la pròpia FCF (veure enllaços externs), el primer partit va ser disputat contra l'Espanyol, que tot just feia quatre anys que s'havia fundat i, tot i que llavors encara no era Reial, s'acabava de proclamar Campió de la Copa Catalunya. El xoc, en homenatge als campions catalans, es va diputar el 30 de maig de 1904, al camp que llavors existia a l'Hospital Clínic.

Fitxa del primer partit
C. Espanyol de F. - Catalunya  ( 4 - 1 )
Camp: Hospital Clínic, Barcelona. 30-05-04

C. Espanyol de F.: Vives; Carril, Belausteguigoitia, Ayestarán, Soler, Galiardo, Sampere, 
                   Cenarro, Mora, Ponz i Greenbr

Catalunya: Soler; Quirante, Keller, Rodríguez I, Darné, F. Bru, Castellà, Almasqué,
           Rodríguez II, Bolat i Salcedo

El 1912, i amb un equip format per jugadors de diversos clubs catalans, la selecció (anomenada aleshores Football Associació Catalana) fa el seu debut considerat seriós. És un inici no gaire gloriós per a la selecció perquè en aquest primer partit a l’Estadi de Colombes de París rep 7 gols i les crítiques són ferotges. Malgrat tot, en la revenja a casa, l’espanyolista Genaro de la Riva, dóna la victòria als catalans marcant l’únic gol del partit.

Els èxits, com la consecució de la Copa Príncep d’Astúries el segon any de la seva creació el 1915, però també alguna situació en la que la selecció catalana en surt escaldada, marquen els següents anys.

Nota: Segons el periodista Josep Maria Raduà, membre de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes i autor del llibre recentment publicat, Història de totes les seleccions esportives catalanes, el primer partit es va produir gairebé dos mesos abans, contra un equip anomenat Cleopatra, i el total de partits - incloent el d'octubre de 2006 contra la selecció d'Euskadi- és de 198 partits.[1]

[edita] Anys daurats

Poc després, concretament el 1920, neix la selecció espanyola. És des d’aquest moment que els millors jugadors catalans es veuen obligats a compartir la seva presència tant a la selecció espanyola com, quan poden, a la catalana.

El 13 de març de 1924 té lloc un fet històric: un enfrontament Catalunya-Espanya. Es tracta del primer de tres partits d’aquestes característiques i en el que malauradament el combinat català perd per 0-7. Cal dir que en la selecció espanyola hi juguen tres catalans, Ricard Zamora, Vicenç Piera i Josep Samitier; aquest últim autor de dos gols.

Segons Antoni Closa, coautor del llibre Selecció catalana de futbol. Nou dècades d’història, "els anys 20 són els anys d’or de la selecció catalana perquè es van disputar molts campionats estatals i la selecció va fer moltes gires europees en països com ara Suïssa o Txèquia."

La proclamació de la Segona República l’any 1931 marca un abans i un després en la selecció catalana. La federació espanyola concedeix a la catalana autonomia per organitzar els seus propis campionats, una autonomia, però, molt entre cometes. I és que ben aviat la federació espanyola fa un pla per unificar les competicions i eliminar els campionats regionals.

El primer partit de l'era republicana és un Catalunya-Txecoslovàquia que els catalans guanyen per 1-0. Com a anècdota, dir també que l’any 1934 la selecció catalana juga dues vegades contra Brasil, a Barcelona al camp de les Corts, on guanya per 2-1, i a Girona on empata 2-2.

[edita] Els anys de foscor

Durant la guerra civil la selecció té, evidentment, poca activitat. Únicament es juguen partits organitzats per recollir fons per diverses causes. És en aquesta època també que entra a la selecció catalana el primer jugador de color: es tracta de Francesc Betancourt, un home que sent els colors i, malgrat el seu orígen cubà, se sent català. De fet, al llarg de la història de la selecció catalana, han estat molts els jugadors que l'han representat i, tot i no ser catalans de naixement, han fet seva la samarreta.

Després de la guerra, i amb Franco al poder, s'entra en una etapa desoladora per al futbol català. Els decrets dictatorials suprimeixen els campionats regionals, entre moltes altres coses, i per poder continuar amb una selecció nacional i, per tant, poder jugar amb equips internacionals, se li posa el nom camuflat de Selecció de Barcelona. Això si, en els partits regionals, els franquistes han de suportar que es continuï anomenant Selecció Catalana.

El març de 1948 es dóna una situació curiosa. S’ha de disputar un partit en el que juguen una selecció de Barcelona (amb jugadors del Barça i l’Espanyol) i una de Catalunya (amb jugadors del Sabadell, del Gimnàstic i del Badalona). Dos anys més tard, una altra situació peculiar: en un partit contra el San Lorenzo de Almagro, es forma una mena de selecció de Països Catalans: una selecció mixta Catalunya-País Valencià. Un fet curiós, si més no, en ple franquisme.

D’aquesta època és també el memorable partit que la selecció juga amb el Bolonya, un partit que les 50.000 persones que tenen la sort de veure defineixen com a rodó i inoblidable. El jugador Estanislau Basora diu: "Aquell dia jo era el capità de la selecció que dirigia Lasplazas. Vam jugar un partit extraordinari i vam acabar guanyant per 6-2. M’hauria agradat jugar més partits amb la selecció catalana però en fi, els que vaig disputar els recordo amb molt d’afecte, sobretot el del Bolonya". En aquest partit, per cert, la gran atracció és també la presència de Di Stefano i Kubala jugant amb la selecció.

En la dècada de 1960, la selecció catalana té poca activitat i després de la mort de Franco el 20 de novembre de 1975 tothom creu que començarà una nova etapa. Però inicialment no és així.

[edita] Anys de transició

Després de jugar amb Rússia el 9 de juny de 1976, la selecció catalana no torna a jugar fins al cap de 14 anys i en un partit benèfic que, a més, no organitza la federació sinó que és una iniciativa sabadellenca.

Un homenatge a Kubala el 1993 i un enfrontament amb el propi Barça dos anys més tard, són els partits que disputa la selecció catalana abans del mític Catalunya-Bulgària del 1997. És en aquest partit que la Federació Catalana vol consolidar definitivament la selecció i donar-li caràcter anual. I així és perquè un any després, el 22 de desembre de 1998, la selecció catalana s’enfronta a Nigèria. El partit és apoteòsic i la selecció guanya per 5-0 al seu rival, que és ni més ni menys, que el botxí d’Espanya en el mundial.

Si el Catalunya-Bulgària ja va ser tot un esdeveniment, en aquest partit l’opinió pública catalana es bolca encara més en tot plegat i és el moment també de la presentació en societat de la Plataforma Pro Seleccions Catalanes amb Xavier Vinyals al capdavant. Comença aquí un moviment popular per reclamar una selecció pròpia per Catalunya.

[edita] Època Moderna: l'aposta internacional

El 1995 la Federació Catalana de Futbol (FCF) va oferir a Pitxi Alonso, un castellonenc de naixement però catalanista confés, la possibilitat d’entrenar la selecció absoluta del Principat. Poc es pensava, tal com ell mateix reconeix ara, que arribaria a fer una convocatòria per jugar contra el Brasil o l’Argentina, amb un Camp Nou ple a vessar i estant en primera plana de l’actualitat esportiva. Els inicis de Pitxi, però, van ser complicats: els clubs -sobretot els de fora de Catalunya- no estaven disposats a cedir els seus jugadors a la selecció i posaven tants entrebancs com podien per impedir haver de deixar-los participar amb el combinat català. Amb tot, aquests conflictes es van anar polint a poc a poc i parcialment -ja que va arrossegar-los durant tota la seva trajectòria com a preparador-, gràcies la proliferació de seleccions autonòmiques, cosa que restava importància al partit anual de Catalunya.

[edita] Les primeres cites amb Alonso com a tècnic

Així, el primer gran partit de la selecció de Pitxi Alonso va arribar l’any 1997 contra Bulgària (1-1), un conjunt on participava un dels estrangers del Barça més implicats amb els combinats catalans, Hristo Stoichkov. Era la primera gran festa del futbol català després de molts anys i unes 35.000 persones van aplegar-se a l’Estadi Lluís Companys amb moltes ganes i més il·lusió. L’exdavanter culé i perico Daniel García Lara, Dani, va fer el gol català, mentre que Stoichkov va marcar el de l’empat per a Bulgària.

Un any més tard, el 1998, el conjunt dirigit per Pitxi va demostrar que estava en fase de creixement amb un nou partit, llavors contra Nigèria (5-0), que va citar prop de 54.000 persones. Òscar Garcia -dos cops-, Albert Celades, Raúl Tamudo i Joan Barbarà van festejar el gran augment de públic amb un gran partit, on Catalunya començava a exhibir part del seu potencial.

A partir de llavors, encara amb la il·lusió intacta, l’era Alonso va entrar en una fase de certa monotonia. Els partits de la selecció se succeïen, però molts demanaven fer un pas més per no avorrir els aficionats. Amb tot, les coses no van canviar gaire i Iugoslàvia (1-0) va ser el rival del 1998, en el darrer partit que Pitxi i els seus van jugar a l’Estadi Lluís Companys.

Des de llavors, els partits passaven a disputar-se a l’estadi del FC Barcelona, el Camp Nou. Lituània (5-0) i Xile (1-0) van ser els primers a jugar al coliseu culé contra la selecció catalana.

[edita] Els partits contra el Brasil: la revifalla

Tot i la situació de certa rutina en què es trobava la selecció catalana, els dirigents de la FCF van saber trobar una solució original: un doble compromís contra el Brasil de Ronaldinho i companyia. El primer partit va ser el del 2002, solucionat amb un 1-3 a favor dels brasilers gràcies als gols dels llavors encara futurs jugadors culers Ronaldinho i Edmílson. Aquell partit, que suposava la primera derrota de Pitxi com a seleccionador català, va deixar com a nota més positiva el rècord de públic per veure un partit del combinat català: prop de 98.000 espectadors.

El segon encontre amb Brasil (2-5) es va disputar dos anys més tard ja que entre tots dos partits els jugadors catalans van jugar contra la selecció xinesa (2-0). Llavors, en el segon partit, els sud-americans arribaven com a campions del món i van fer gala de la seva condició. Van golejar els catalans, però el públic va sortir satisfet pel gran espectacle ofert per tots dos conjunts. A més a més, Gerard López i Sergio García van fer dos gols al campió del món, una fita a l’abast de pocs combinats. Per a Pitxi, els dos partits contra el Brasil i la imatge del Camp Nou ple a vessar són dels millors records del seu pas per la selecció.

[edita] El desgast

A poc a poc, però, Alonso anava veient coses poc agradables per a ell. A la manca d’ajudes per a conformar un equip de garanties, se li va unir la percepció que des de Catalunya, les altes esferes mandatàries no estaven del tot interessades a treballar per a la seva causa. I això va ser determinant: ell portava temps posant el seu gra de sorra, però veia com poca gent amb quotes de poder hi apilava més esforç.

Així, després del partit contra l’Argentina (0-3), Alonso ja va parlar de canvi de cicle. Poc després, confirmava que no tenia cap intenció de renovar el seu contracte com a tècnic de la selecció de Catalunya, que finalitzava el 30 de juny.

[edita] Època Moderna: Partits internacionals des del 1975

1976 Rússia 1-1 , Neeskens / Maksimenkov
1997 Bulgària 1-1 , Dani i Quique Álvarez (pp)
1998 Nigèria 5-0 , Òscar (2), Albert Celades, Raül Tamudo i Barbarà
1999 Iugoslàvia 1-0 , Óscar
2000 Lituània 5-0 , Òscar, Jordi Cruyff, Gerard López i Xavi
2001 Xile 1-0 , Luis García
2002 Brasil 1-3 , Luis García / Ronaldinho (2) i Edmílson
2002 Xina 2-0 , Roger i Albert Luque
2003 Equador 4-2 , Sergio Garcia (2), Xavi i Luis García / Ordóñez (2)
2004 Brasil 2-5 , Gerard i Sergio Garcia / Ronaldo(2), Julio Baptista (2) i Oliveira.
2004 Argentina 0-3 ; Scaloni, Maxi i Galletti
2005 Paraguai 1-1 ; Jonathan Soriano / Gómez
2006 Costa Rica 2-0;
2006 Euskadi 2-2; Verdú, Albert Luque / Aduritz,

[edita] Alguns jugadors dels darrers anys

Porters: Francesc Arnau; Toni Jiménez; Víctor Valdés Albert Jorquera
Defenses: Quique Álvarez; Joan Capdevilla; Albert Lopo; Oleguer; Carles Puyol; Sergi; Curro Torres;
Centrecampistes: Miguel Ángel; Albert Celades; Cesc; Gabri; Gerard; Andrés Iniesta; Jonathan; Jofre Mateu; Roger; Sergio González; Xavi; Pep Guardiola
Davanters: Jordi Cruyff; Dani; Luis García; Sergio García; Albert Luque; Óscar; Raúl Tamudo

[edita] Estadístiques de tots els temps

143 Partits disputats ^*

73 guanyats

25 empatats

45 perduts



^{* Hi ha hagut diversos partits disputats sota el nom de Selecció de Barcelona (enllaços externs)}
^{* Dels 143 partits hi ha hagut 2, anys 1950 i 1954, jugats per la  conjunció de Catalunya + País Valencià}

^{Actualitzat 10 d'octubre de 2006}

Primer partit disputat: 1904 C. Espanyol de F.- Catalunya; Partit d'homenatge als campions catalans, al camp de l'Hospital Clínic.
Primer partit internacional: 1910 Selecció de París-Catalunya; Jugat a Sant Sebastià.
Primer partit contra una selecció estatal: 1912 França-Catalunya; Jugat a Colombes.
Selecció contra la que ha jugat més cops: 12 vegades contra la Selecció Centre (d'Espanya), la majoria dins del marc de la Copa Príncep d'Astúries.
Seleccions estatals contra la que ha jugat més cops: 4 vegades contra la del Brasil i 3 cops contra la d'Espanya.
Seleccións autonòmiques/regionals contra qui ha jugat més vegades: 7 cops contra Castella i el País Basc.
Golejada a favor més gran: 1927, 9-0; contra la Selecció de Brusel·les
Golejades a favor més grans contra seleccions estatals: 1998 i 2000, 5-0; contra Nigèria i Lituània respectivament.
Golejades en contra més grans: 1912, 7-0 contra França i 1924, 0-7 contra Espanya.
Altres dades i curiositats:
- Partits homenatge:
  - 1923 contra el Barça - Homenatge a Hans Gamper.
  - 1936 contra el SK Sidenice - Homenatge a Samitier.
  - 1956 contra el Real Madrid; Homenatge als campions d'Europa.
  - 1993 contra una Selecció d'Extrangers de la Lliga; Homenatge a Kubala.
- Inauguracions i efemèrides:
  - 1929 contra el Bolton Wanderers; Inauguració de l'Estadi de Montjuïc.
  - 1957 contra l'Europa; Noces d'Or de l'Europa.
  - 1960 contra la Selecció de Lisboa; Noces d'Or de l'Associació Lisboeta.
- Benèfics/donacions
  - 1921 contra el Barça - Pro-víctimes de la Guerra del Marroc.
  - 1927 contra el F.C. Swansea - Pro-monument Miguel de Cervantes.
  - 1932, 1934, 1935 i 1937 contra diversos equips - Pro-Mutual Esportiva.
  - 1936 i 1937 contra diversos - Pro-milícies antifeixistes i ajuda al front de Madrid.
  - 1966 contra una Selecció d'Estrangers de la Lliga - Pro-Radio Nacional d'Espanya.
  - 1968 contra el Atlante de Mèxic - Pro-Creu Roja.
  - 1973 contra una Selecció del Sud-oest (d'Espanya) - Pro-damnificats inundacions.
  - 1990 contra el Centre d'Esports Sabadell - Pro-víctimes de l'atemptat.

[edita] Vegeu també

[edita] Enllaços externs

Podeu trobar més informació en els projectes germans de Wikimedia:
	Commons.
	Viccionari.
	Viquidites.
	Viquiespècies.
	Viquillibres.
	Viquinotícies.
	Viquitexts.
	Viquiversitat.