Història d'Andorra
De Viquipèdia
Taula de continguts |
[edita] La llegenda
Diu la tradició que Andorra fou fundada per l'emperador Carlemany. Segons aquesta tradició, cinc mil andorrans, a les ordres de Marc Almugàver, van ajudar els exèrcits de l’Emperador, situats al Pimorent i Campcardós per lluitar contra els àrabs. Carlemany en reconeixement a l'ajuda prestada pels seus habitants, va atorgar la seva protecció a Andorra i la declarà poble sobirà (805). A l'Arxiu del Principat, es conserva una Carta de la fundació d'Andorra, atorgada per Carlemany, tot i que no és acceptada per tots els historiadors a l’haver estat redactada en època molt posterior.
[edita] Dels orígens al segle XII
Les restes mes antigues trobades que denoten l’existència humana a les valls d’Andorra es remunten al voltant del 2000 aC., i es van trobar a la Balma de la Margineda. Es tracta de l’esquelet humà d’una dona i altres estris de sílex, com puntes de fletxa i fragments de ceràmica. També destaquen algun dolmen a Encamp i gravats rupestres a la Roca de les Bruixes.
De l’època romana (220 adC) es té constància de lluites entre Anníbal i tribus dels Ilergets, Bargusis i Andosins (antecessors dels Andorrans) en la seva expedició cap a Roma. El dret, els orígens de la llengua, les monedes i alguns topònims ens donen constància de la influència romana.
Al segle V, segons recull el Manual Digest, Andorra va dependre dels visigots que havien arribat fins a la península ibèrica des de Narbona (414). Aquests van ser expulsats pel musulmans al segle VIII en el seu procés d’expansió cap al nord, si bé no van deixar restes culturals a les valls i només les feien servir com a pas des del Segre cap a Tolosa, Narbona i Carcassona. Amb la batalla de Tours (Poitiers) al 732, Carles Martell frena aquesta expansió i s’acaben les incursions a les valls andorranes.
Amb la creació de la Marca Hispànica, Andorra esdevé territori sota la sobirania Carolingia junt amb l’Urgell i la Cerdanya. Després de la desmembració de l’Imperi Carolingi, i durant el regnat de Carles el Calb, aquest va cedir les terres andorranes a Sunifred I, comte de Cerdanya i Urgell (843), agraint-li el seu suport en les batalles contra els normands. Ara be, el primer document amb referència clara a la història d’Andorra és l'Acta de Consagració i Dotació de la Catedral de la Seu d'Urgell, feta al 839 pel bisbe en presència del comte Sunifred I d'Urgell. Al document s'hi citen les sis parròquies andorranes com a dependents d'aquella diòcesi:
"Tradimus namque ipsas parroquias de Valle Handorrensis id est ipsa parroquia de Lauredia atque Andorra cum Sancta Columba sive illa Maciana atque Hordinaui uel Hencamp sive Kanillaue cum omnibus ecclesiis atque villulis uel uilarunculis earum." (Lliurem igualment les parròquies de les Valls d'Andorra, és a dir la parròquia de Lòria i d'Andorra amb la de Santa Coloma, de la Massana i d'Ordino, d'Encamp i de Canillo, amb totes les seves esglésies i llurs possessions, grans o petites).
Amb l'expansió del Comtat d'Urgell cap al sud (Mur, Àger, Ponts, Balaguer, Guissona, Agramunt, etc.), on hi havia els terrenys més fèrtils, les zones muntanyoses del nord van deixar de tenir interès per al Comte. Al 988, Borrell II, comte de Barcelona i d'Urgell, cedeix terres de Lòria, Santa Coloma i Ordino a l'Església d'Urgell a canvi de possessions dins el Comtat de Cerdanya i Berga. El bisbe d'Urgell esdevé així sobirà temporal de les valls.
Comença un període de desenvolupament del romànic al Principat, i augment dels dominis episcopals a Andorra, gràcies a diverses concessions de particulars i dels comtes d'Urgell, sempre reconegudes pels Papes.
Però s'haurà d'esperar al segle XII perquè es vegi confirmada la sobirania de l'Església d'Urgell sobre Andorra. Al 1133, el comte Ermengol VI d'Urgell cedeix al bisbe Pere Berenguer i a la catedral d'Urgell tots els drets alodials i senyorials que li pertanyien a les valls de la Valira des del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles en amunt, mitjançant una indemnització de mil dos-cents sous. El domini territorial dels bisbes d'Urgell es transforma llavors en una senyoria jurisdiccional, i les seves relacions amb Andorra seran d'índole estrictament feudal. Aquesta donació està també garantida pels sis delegats andorrans, Arnau comte de Pallars, Pere de Castellbó vescomte d'Urgell i de la Cerdanya i, Miró Guitard senyor de les Valls de Cabó i de Sant Joan. El 1162, essent bisbe Bernat Sanç, es va signar una concòrdia sobre la designació de batlles a canvi del compromís a un tribut anual: "quatre pernils, quaranta pans i una mica de vi".
El 1176 una nova concòrdia amb el bisbe Arnau de Preixens completa i aclareix l'anterior, els andorrans es comprometien a lliurar al bisbe "cent diners cada dos anys" el dia de Nadal i a posar al seu servei un home de cada casa, en cas de conflicte armat. Aquesta concòrdia la signen 838 'caps de casa' andorrans, cosa que permet avaluar la població existent a les Valls al 1176 en 2.298 habitants aproximadament. Aquestes obligacions d'ordre judicial i militar, així com la prestació de tots els altres drets, han estat confirmades als bisbes successius.
[edita] Les Cases de Caboet i Castellbó
No tenint cap altra força armada que aquella que provenia dels andorrans, els bisbes d'Urgell es van veure obligats a demanar ajuda i protecció als senyorius més pròxims a fi de defensar-se dels atacs dels quals eren objecte, en particular els dels comtes d'Urgell que van provar, reiterades vegades, de recuperar de l'Església el que els seus antecessors els havien cedit.
El bisbe encarrega a la Casa de Caboet la defensa d'Andorra mitjançant un tractat. A un primer jurament de fidelitat d’en Guitard Isarn de Caboet l'any 1095, el seguiran Guillem Guitard al 1110 i Arnau de Caboet al 1159. Aquest tractat recorda la sobirania de l'Església d'Urgell sobre Andorra, així com la donació en feu de les valls d'Andorra a la Casa de Caboet i la seva posició de feudatari, és a dir que estava clarament estipulat que la Casa de Caboet no posseïa més drets sobre Andorra que els polítics, militars i judicials, quedant exclosos els drets de sobirania.
En el seu testament, datat del 14 de gener de 1170, Arnau de Caboet transmet els seus drets sobre les valls d'Andorra, en feu de l'Església, a la seva filla Arnalda. A la fi del segle XII, aquesta es va casar amb Arnau de Castellbó (hereu del vescomtat de Castellbó). El bisbe d'Urgell, es preocupa en veure participar la Casa de Castellbó en els drets sobre Andorra a través d'aquesta unió. Efectivament, aprofitant el clima antieclesiàstic promogut per l'heretgia, les tropes del vescomte de Castellbó i del comte de Foix roben i devasten la catedral de l'Urgell i moltes altres esglésies, ja que tant Arnau com la seva filla i única hereva Ermessenda professen el catarisme. Finalment, el 1201 el bisbe Bernat de Vilamur i Arnau de Castellbó arriben a un acord, i el bisbe concedeix al vescomte i la seva filla la investidura de la Vall d'Andorra a a canvi del jurament de fidelitat d'aquests.
[edita] Casa de Foix i els Pareatges de 1278 i 1288
El 1208, Ermesssenda de Castellbó, filla única d'Arnau de Castellbó i d'Arnalda de Caboet, es casa amb Roger Bernat II de Foix. Els estats i drets de Caboet, Castellbó i Foix s'uneixen.
D'aquesta unió nasqué Roger IV de Foix i el fill d'aquest, Roger Bernat III, es va casar al 1257 amb Margarida de Bearn, unint així la Casa de Bearn a les Cases de Foix, de Caboet i de Castellbó.
El poder aconseguit per Roger Bernat III el va fer considerar-se deslligat de la submissió al Bisbat i comença una època de conflictes. La intervenció de Pere III el Gran d'Aragó donant suport als drets del bisbe, i del seu germà Jaume II de Mallorca, Rosselló i Cerdanya, casat amb amb Esclarmonda (germana de Roger Bernat III), a favor del comte de Foix, acaben involucrant ambdues bandes dels Pirineus.
Finalment, Pere II de Catalunya obliga Pere d'Urtx, bisbe d'Urgell i Roger Bernat III, comte de Foix a arribar a un acord arbitral en que tots dos quedaven com a co-sobirans d'Andorra. La signatura del conegut com “Primer Pareatge” es va fer a Lleida el 8 de setembre de 1278. Els tractats de pareatge són habituals a la França medieval : gairebé sempre signats entre una part laica i una altra eclesiàstica representaven, al sud de França, el mecanisme d'introducció de la Dinastia Capet dins els àmbits pertanyents a l'Església.
[edita] El Pareatge de 1278
La signatura del primer Pareatge inicia una etapa fonamental de la història d'Andorra. Té un doble sentit, ja que en el pla jurídic, fixa l'acord entre els dos senyors feudals pel que fa a les seves pretensions respectives sobre les valls d'Andorra i, en el pla polític, és una transacció segons la qual d'una banda, la part episcopal ha d'admetre el comte com a participant i associat en l'exercici actiu del senyoriu d'Andorra i, d'altra banda, el comte havia de renunciar a exercir sol el poder que havia obtingut per la força, amb menyspreu dels juraments que disposaven que només era el feudatari de la Mitra.
El tractat confereix als dos senyors el "Merum Imperium" - que representa, en el món feudal, la més alta concepció del poder públic després de la reialesa -, i defineix les atribucions respectives dels dos senyors en matèria d'impostos i de servei militar. Així, el primer Pareatge precisa, entre altres, que : - El tribut, la Qüèstia, serà pagat alternativament un any a la Mitra i un any al comte (per al bisbe, l'import és fixat en 4.000 sous, i el Comte pot fixar lliurement l'import que se li ha de lliurar).
- La justícia és exercitada conjuntament pels dos senyors.
- Els andorrans tenen obligacions militars envers els dos senyors, llevat que el conflicte oposi el comte i el bisbe d'Urgell.
L'any 1282, a petició del bisbe d'Urgell, el papa Martí IV reconeixia la conformitat del Pareatge.
[edita] El Pareatge de 1288
Poc després de la signatura del primer Pareatge, el comte de Foix, a l'empara d'algunes llacunes del text, fa construir un castell al Puig de Sant Vicenç, lloc que li permet vigilar les activitats del bisbe… i per tant, lloc d'oposició entre els dos senyors.
A fi d'evitar nous conflictes, un segon Pareatge és signat, el 6 de desembre de 1288, entre Pere d'Urtx i Roger Bernat III. El segon Pareatge disposa entre altres que cap dels dos senyors no pot construir un castell o una fortalesa sense un consentiment mutu, i atorga als dos senyors el dret de nomenar respectivament un notari.
[edita] Andorra als segles XV i XVI
L'any 1419 es crea el Consell de la Terra, origen del Consell General de les Valls a instàncies d'Andreu d'Alàs, emissari dels ciutadans de les Valls d'Andorra. S'atorga la facultat per a que els homes d'Andorra (només els 'caps' de les cases més importants) elegissin els seus representants en aquest Consell que es pot considerar com un dels Parlaments més antics d'Europa. En el segle XV, canvien força les possessions de la Casa de Foix, fruit d'aliances, herències i llegats.
Joan I de Grally i Foix, fill d'Isabel de Foix i Arquimbald de Grailly, afegeix a les possessions de la Casa el Comtat de Bigorra al 1415.
Gaston IV, fill de Joan, i vescomte de Narbona, es casa al 1436 amb Elionor I de Navarra, filla de Joan II el Gran rei d'Aragó i de Navarra, i futura reina de Navarra.
El succeeix el seu net Francesc Febus l'any 1479, i en morir, hereta la seva germana Caterina, esdevenint reina de Navarra, comtessa de Foix i Bigorra, vescomtessa de Bearn i Castellbó. El 1484 Caterina de Foix es casà amb Joan d'Albret, i així la Casa dels Albret foren també coprínceps d'Andorra.
Al 1512 Ferran II el Catòlic conquereix la part sud de Navarra i, després, s'apodera del vescomtat de Castellbó i de les Valls d'Andorra. Malgrat la donació que l'any següent féu el rei a la seva segona muller, Germana de Foix, en dot vitalici transformat en perpetu per Carles V (1519 i 1523), els andorrans continuen essent fidels i pagant regularment la Qüèstia als reis de Navarra, comtes de Foix, segons es va establir en els pariatges.
[edita] Unió dels drets de consenyoria dels comtes de Foix a la corona de França
Enric de Navarra, fill de Joana d'Albret i d'Antoni de Borbó, descendent de sant Lluís per branca paterna és reconegut per Enric III de Navarra i els estats-generals de Tours en virtut de la llei sàlica com a hereu legítim de la corona de França. L'any 1589, Enric de Navarra va esdevenir Enric IV, rei de França i de Navarra. Però no va ésser consagrat fins després de la seva abjuració l'any 1593. L'any 1607, Enric IV uneix a la corona els drets de consenyoria dels comtes de Foix.
[edita] Els segles XVIII i XIX
A començament del segle XVIII, Andorra aconsegueix mantenir-se neutral en la Guerra de Successió Espanyola. El 1715, el bisbe d'Urgell, Simeó de Guinda, dicta diverses normes en que s'indicava als cònsols de les Valls d'Andorra no obeir cap ordre que no fos expedida pel rei de França o ell mateix, co-sobirans de les Valls d'Andorra, fets que asseguren aquesta actitud.
El 1748, Antoni Fiter i Rossell, doctor en dret i natural d'Ordino, recull els usos i costums d'Andorra en el Manual Digest. En aquest llibre hi ha transcrit tot allò que guardaven els arxius andorrans, començant pels documents de Carlemany i Lluís el Piadós.
El 1789 l'esclat de la Revolució Francesa col·loca Andorra entre dues potències, França i Espanya, contínuament enfrontades. Els revolucionaris francesos es van negar a mantenir el pariatge a causa del seu origen feudal i va quedar interromput, suspenent també les relacions amb els andorrans i la percepció dels seus tributs. Fou Napoleó qui, l'any 1806, restableix la tradició feudal i els drets de consenyoria de França sobre el Principat d'Andorra.
Andorra ha pogut mantenir la seva independència, excepte en curts períodes de temps. Per exemple, de 1812 a 1814, quan l'Imperi Francès es va annexionar Catalunya i la va dividir en quatre departaments (Segre, Ter, Montserrat i Boques de l'Ebre), Andorra va formar part del districte de Puigcerdà, dins el departament del Segre.
L'any 1866, Guillem de Plandolit i d'Areny, noble i ric propietari, encapçala la "Nova Reforma", que fou acceptada pel bisbe Josep Caixal i Estradé el 14 d'abril del 1866. Aquesta reforma profunda de les institucions concedeix una participació més activa del poble en el govern del país. El "Consell General" es composarà de 24 consellers que elegeixen els síndics. Tres anys després el copríncep francés Napoleó III va ratificar la reforma.
[edita] Història contemporània
[edita] Discreta modernitat
Fins el segle XX, Andorra ha estat un territori força aïllat, rural, amb condicions de vida molt dures i nula atenció per part dels seus coprinceps que mantenien un règim feudal amb institucions i lleis mes pròpies de l'Edat Mitjana. El primer coprincep francès que va trepitjar el territori va ser Charles de Gaulle al 1967 (una espera de sis segles). Es per això que alguns dels fets del primer terç del segle XX que destaquem, tenen una especial rellevancia.
- 1914, construcció de la primera carretera que comunica Andorra amb la Seu d'Urgell. El 1933 es completà el traçat fins al Pas de la Casa, a la frontera amb França
- 1928 el govern espanyol crea un servei postal amb Andorra. França ho farà tres anys després.
- 1929 es creen les primeres instal.lacions elèctriques.
- 1935 el Consell General acorda la concessió d'una emissora de ràdio: 'Ràdio Andorra'
[edita] Ocupació francesa
El 17 de juny de 1933, el Consell General, pressionat per unes manifestacions populars, acorda el sufragi universal pels andorrans, que fins aleshores estava limitat als caps de casa. El dret de vot s'establia als 25 anys. Les dones no varen tenir vot fins 1970.
El Tribunal de les Corts va considerar aquesta decisió una desobediència als Coprinceps i va destituir el Consell General. No obstant això, els seus membres es neguen a abandonar el càrrec i continuen els aldarulls.
El president de la República Francesa, com a copríncep d'Andorra, a demanda del bisbe, va enviar el 8 d'agost, un destacament de la gendarmeria per tal de restablir l'ordre, acabar amb la resistència del Consell destituït i assegurar el normal desenvolupament de les eleccions.
El destacament, comandat pel coronel René Baulard, es retirava el dia 9 d'octubre de 1933.
[edita] Rei Boris I d'Andorra
El 6 de juliol de 1934, el rus Boris Skossyreff, amb la promessa de diners i millores a una Andorra rural i endarrerida, i amb el suport del membre del Consell General Sr. Pere Torres Riba, aconsegueix el suport de la resta de la cambra per a ser nomenat Rei d'Andorra. El 8 de juliol de 1934 es vota al Consell General i només un Conseller, Sr. Cinto, hi vota en contra. Aquest es trasllada al palau del Bisbe de la Seu, Copríncep d'Andorra, per comunicar la situació. França, per la seva banda, renuncia a qualsevol intervenció deixant com a vàlida la decisió del Consell General.
El 9 de juliol de 1934 es constitueix el Govern Provisional: el Consell General es converteix en parlament i s'anuncia la redacció d'una constitució. També es decreta l'absoluta llibertat política, religiosa i d'impremta.
El 14 de juliol, la Guàrdia Civil espanyola entra a Andorra i s'enduu Boris Skossyreff a Barcelona i més endavant a Madrid, des d'on és expulsat a Portugal.
[edita] Andorra i les guerres Europea i Espanyola
Durant la Guerra Civil, de juliol del 1936 a juny del 1940, hi va haver un destacament francès a Andorra, comandat novament pel coronel René Baulard, per prevenir atacs del govern de Franco (el juny 1940 és la data en què França es rendeix a l'exèrcit alemany). Les tropes de Franco, poc després d'haver ocupat Girona i haver arribat a la frontera francesa, varen arribar a la frontera andorrana el febrer de 1939. La bona entesa amb el Comandant Aguirre, que s'entrevistà sobre el pont fronterer amb el Síndic Cairat i el Coronel Baulard, va garantir la neutralitat d'Andorra en el conflicte. Durant aquesta llarga estada el nivell d'integració del destacament francès amb la població i el comportament exemplar del coronel Baulard el fan mereixedor del nomenament de ciutadà honorari per part del Consell General.
Durant la Segona Guerra Mundial Andorra va romandre neutral. El 1944 un destacament de gendarmes alemanys sense acord amb el bisbe de la Seu i una agrupació de la guàrdia civil es van establir a Andorra, però no es produí cap enfrontament destacable entre les dues forces, que van restar al Principat fins el 1945.
El 1958, Andorra va signar un tractat de pau amb Alemanya. Andorra havia estat oblidada al Tractat de Versalles, per la qual cosa els dos països havien estat legalment en guerra fins aleshores.
El 18 d'octubre de 1943 es produeix l'execució per afusellament d'en Gastó, l'última en terres de les Valls d'un condemnat a mort. La duresa del cerimonial Andorrà aplicat en cas de pena de mort, original del segle XVII, va colpir molt la població, cosa que probablement va influir en l'abolició de la pena capital.
[edita] Evolució actual
En la dècada dels 60 del segle XX, es produeix un fort salt a la vida dels andorrans de la ma del comerç i el turisme. Es desenvolupen instal·lacions esportives per a la pràctica de l’esquí; és crea la Caixa Andorrana de Seguretat (1968); s’inaugura el servei telefònic automàtic; és rebaixa l'edat per a votar als 21 anys per homes i dones (1970); és crea l’Institut d'Estudis Andorrans (1976).
El 1973 és produeix la primera trobada dels dos coprínceps des del segle XIII, Georges Pompidou i el bisbe Joan Martí i Alanis. Des de les hores les trobades entre coprinceps ha estat freqüent.
A partir de 1980, és quan arriba la gran evolució política, legislativa i de presència internacional d’Andorra.
- Separació del poder legislatiu i executiu
- Entrada a l'Organització Mundial de Turisme
- 14 de gener de 1982, constitució del primer Govern d’Andorra, presidit per Oscar Ribas.
- 1990, signatura d’un conveni amb la Comunitat Econòmica Europea
- 1992, aprovació del codi penal.
- 14 de març de 1993, aprovació de la Constitució que atorga la sobirania al poble andorrà.
- 28 de juliol de 1993, entrada a l'Organització de les Nacions Unides
- 1993, creació de la Cambra de Comerç, Indústria i Serveis d’Andorra
- 24 d'octubre de 1995, primer discurs en català a la 50ª Assemblea General de l’ONU a càrrec de Marc Forné
- 1995, creació d’Andorra Televisió (ATV)
- 1997, creació de la Universitat d’Andorra (UdA)
- 25 de juny de 1999, aprovació de la Llei d'Ordenació Lingüística
- 13 d'abril de 2000, creació del Tribunal de Comptes
- 1 de gener de 2002, incorporació a l'euro
