Guerra de Successió Espanyola
De Viquipèdia
La Guerra De Successió espanyola (1700-1714) és un conflicte bèl·lic que va enfrontar la majoria de potències europees el segle XVIII, i que es va concloure amb l'arribada de la dinastia borbònica a Espanya i la fi dels drets i privilegis dels regnes de la Corona d'Aragó, que foren uniformitzats segons les lleis de Castella.
Taula de continguts |
[edita] Antecedents històrics
La primera meitat del tumultuós i bèl·lic segle XVIII es caracteritzà, a Europa, per un complicat tauler de pactes i aliances, necessaris per a equilibrar les balances de poder dels estats. Lluites dinàstiques i guerres sens fi imposen hegemonies, imperis comarcals i noves rutes comercials. Anglaterra i França lluiten pel domini del món occidental. El poder internacional d'Espanya ha anat decaient.
La posició estratègica de Menorca i les grans possibilitats del port de Maó converteixen de nou l'illa en el centre dels interessos estrangers i, durant gairebé un segle, Anglaterra i França la prenen i la deixen com una moneda de canvi més en els seus ajusts diplomàtics. En realitat, Menorca no hi perd amb aquesta fressa; cobdiciada, l'illa reneix amb les atencions dels nous ocupants.
[edita] Implicació de les potències europees
Per a Espanya, el segle XVIII comença amb la mort de Carles II l'Encantat. En morir sense descendència l'any 1700, va quedat nomenat hereu dels regnes hispànics, per testament reial, el príncep Felip, nét de Lluís XIV de França. Aquesta sorprenent decisió del darrer dels Habsburg (casa d'Àustria) va provocar d'immediat la guerra entre les potències europees i va desfermar una llarga guerra civil entre els esmentats regnes hispànics.
La Guerra de Successió serà sostinguda directament per la coalició d'Anglaterra, Holanda, Àustria i Portugal, que, desitjosos de mantenir a ratlla els francesos, fan costat al pretendent austríac, l'arxiduc dom Carles.
França, que amb tant èxit havia coronat les seves hàbils intrigues polítiques, es posa -com és natural- al costat de Felip de Borbó. Castella s'hi mantindrà fidel i lluitarà pel seu rei francès, però el regne d'Aragó -el Principat de Catalunya, el País Valencià, l'Aragó i les Balears ... -trobaran en aquesta lliuta dinàstica una esperança, segons l'espressió de Ferran Soldevila, de "canviar la seva situació dins la monarquia espanyola" i faran costat a la candidatura de l'arxiduc Carles d'Àustria.
[edita] La posició de la Corona d'Aragó
L'antagonisme entre Castella i Catalunya, i les diferents aspiracions polítiques d'aquests dos pobles trobaran un reflex en els països que lliuten per dirigir el món europeu. França, model de la unificació estatal, representava la monarquia absoluta i la centralització; Àustria i Anglaterra, l'imperialisme descentralitzat i la Il·lustració. És natural, doncs, que Catalunya, estimulada per les condicions promeses de protecció d'aquests dos pobles i amb mires autonòmiques, volgués sobreposar-se a la seva decadència i prengués partit per l'arxiduc Carles.
Així és com va començar la Guerra de Successió o Guerra d'Ocupació, per les seves conseqüències, amb tropes angleses i austríaques lluitant contra tropes franceses als regnes hìspànics, amb el suport dels seus partidaris respectius, tant a Castella com a la Corona d'Aragó.
Els primers anys de la guerra van ser favorables a dom Carles. Acompanyat d'un exèrcit anglès i d'una esquadra angloholandesa, va desembarcar a Lisboa el 1704, i el mateix any, amb participació catalana, va prendre Gibraltar, cosa que va donar a la flota de la reina Anna d'Anglaterra la clau de la Mediterrània. Poc després, els aliats assetjaren Barcelona, que capitulà, i el pretendent austríac entrà a la capital el 9 d'octubre de 1705 enmig de la joiosa rebuda de la població catalana que el proclamà Carles III.
Les Balears i el País Valencià seguiren l'exemple de Barcelona: Mallorca es revoltà un any més tard, també davant la presència de l'esquadra angloholandesa, i a Menorca (abassegada per la forta guarnició espanyola que ocupava l'illa) es declarà la guerra civil: fou nomenat rei de l'illa l'arxiduc el 20 d'octubre de 1706. La lluita entre carlistes i filipistes dura tres mesos, fins que el gener de 1707, Felip V envia un batalló de reforç al governador Diego Leonardo Dávila, que torna a controlar l'illa. A l'antic Regne de València els partidaris de carlistes guanyaren terreny al principi sobretot per les terres d'Alacant. Conqueriren Dénia i altres places com Alzira i finalment València el 15 de desembre de 1705. Els partidaris de filipistes es defensaren al principi atacant i saquejant alguns pobles com Vila-real el 12 de gener de 1706, que fou cremat i despoblat, però acabaren fugint a Castella. A la península, la guerra continuà entre atacs i contratacs dels dos bàndols. Carles ocupà Madrid, però Felip la recuperà. Mentrestant, Anglaterra, que no perdia de vista les seves ambicions d'instal·lar-se fermament a la Mediterrània, ocupà Menorca en nom de Carles III el 29 de setembre de 1708.
Aragó havia jurat fidelitat el 1705 a Felìp d'Anjou, però el 1706, l'arxiduc Carles fou proclamat rei a Saragossa. La reacció bèl·lica de Felip d'Anjou l'any següent tingué com a conseqüència la conquista dels regnes de València i d'Aragó, després de la batalla d'Almansa (24 de abril de 1707).
[edita] Els interessos de les dinasties reials
La Guerra de Succesió es perllongà durant anys; Catalunya i les Balears aguantaven, però es produí un fet internacional que decidí la sort dels Borbons: morí, sense descendència masculina, l'emperador Josep I, germà de l'arxiduc Carles.
En heretar Carles la corona imperial, i davant la possibilitat, si arribava a ser rei dels regnes hispànics, de reunir una altra vegada els extensos territoris que havien constituït l'imperi de Carles V, Anglaterra canvià radicalment d'actitud: abandonà dom Carles i Catalunya a canvi de dues cartes en el joc del poder: Gibraltar i Menorca. La pau europea es va signar a Utrecht l'abril de 1713. Felip V s'assegurava el tron d'Espanya i els anglesos el seu predomini a la Mediterrània occidental.
A la batalla d'Almansa, les tropes filipistes van vèncer les de l'Arxiduc i això precipità el signe de la guerra: cremaren i destruïren Xàtiva, a la qual canviaren el nom pel de San Felipe, i convertiren els seus habitants en socarrats (apel·latiu popular que vol dir 'cremats'). Així els regnes d'Aragó i de València van ser annexionats a Espanya. Catalunya resistia encara a favor de l'Arxiduc, i estava disposada a lluitar fins al final. Però els anglesos no, i van abandonar el territori a la seva sort. Al cap d'un quant temps, el mateix Arxiduc es va desinteressar del fet, perquè li oferiren la corona imperial i els catalans del Principat i les Balears i es van trobar sols, resistint a Barcelona contra les tropes filipistes.
Després d'una obstinada defensa, mantinguda per gent de tots els estaments i amb tropes valencianes i mallorquines a les ordres del conseller en cap del Consell de Cent, Rafael de Casanova, Barcelona capitulà l'11 de setembre de l'any 1714; Mallorca i les Pitiüses, un any més tard (l'11 de juliol 1715). Tots aquests territoris foren annexionats a Espanya, de manera que per a ells havia esdevingut una Guerra d'Ocupació. Només Menorca, sota l'ocupació no assimiladora dels anglesos, la qual durarà 44 anys, conservarà una llibertat nacional tutelada i la legalitat històrica.
El 1716 es publicaren els Decrets de Nova Planta, que posaren fi jurídicament a la independència política de la Corona d'Aragó.
Cronologia dels fets:
- 1700: Mort de Carles II
- 1705: Acceptació de la candidatura de l'arxiduc Carles d'Àustria com a Carles III.
- 1707: Derrota d'Almansa: paulatina caiguda de l'Aragó i el País Valencià.
- 1711-1713: Abandó dels anglesos i els holandesos i, en menor grau, de l'Arxiduc.
- 1714: L'11 de setembre, entrada de les tropes filipistes a Barcelona.
- 1715: L'11 de juliol, entrada de les tropes filipistes a la ciutat de Mallorca i el 5 de juliol les Pitiüses juren fidelitat a Felip V.
- 1716: Publicació dels Decrets de Nova Planta.
