La Divina Comèdia
De Viquipèdia
La Divina Comèdia és l'obra més important de Dante Alighieri. És un poema medieval que descriu l'estructura de l'altre món. Així, té tres parts: infern, purgatori i paradís. Cada part consta de 33 cants escrits en tercets i un cant inaugural fa d'introducció i completa el nombre cent. És un dels llibres més importants de la literatura universal.
Entre les versions modernes d'aquesta obra al català, en destaquen les traduccions de Josep Maria de Sagarra (en vers rimat, 1935-36) i de Joan Francesc Mira (en vers lliure i prosa, 2000). La gran traducció clàssica és la d'Andreu Febrer, del segle XV.
Taula de continguts |
[edita] Característiques generals
L'obra va ser escrita en dialecte toscà, matriu de l'italià actual i no en llatí com era típic de l'època (l'ús del vulgar ja havia estat defensat per Dante en una altra obra). Els versos tenen 11 síl·labes i terza rima.
El poema èpic s'estructura al voltant del tres, xifra clau per al cristianisme perquè simbolitza la Santíssima Trinitat. Així, a part del nombre de parts i cants, apareixen tres personatges principals: el mateix Dante, protagonista que viatja a l'altre món; Virgili que li fa de guia als primers móns i la seva estimada Beatriu, que l'ajuda a culminar el trajecte iniciàtic.
El títol de comèdia ve per respectar la poètica d'Aristòtil, que assegurava que comèdia eren les obres de final feliç (Dante acaba al cel amb el seu amor), en contraposició a la tragèdia. Tota l'obra està basada en l'al·legoria, que permet diversos nivells de lectura com manava el cànon de l'estudi de la Bíblia. Com a curiositat, cada part acaba amb la paraula "estrelles".
[edita] L'infern
L'infern és un con invertit que va causar Satan (Lucifer) amb la seva caiguda del cel. Està dividit en nou cercles, segons la gravetat dels pecats comesos. Els càstigs que reben els condemnats estan descrits d'una manera molt gràfica. Apareixen famosos de l'època i altres de ficció que narren la seva història. Es barregen elements de la mitologia clàssica amb els eixos de la doctrina cristiana i l'iconografia popular.
El primer cercle és el limb, on estan els no batejats però virtuosos. El càstig és la no possessió de Déu. El segon cercle és el de la luxúria (on destaca la història de Francesca i Paolo, ja un tòpic de la literatura). El tercer és el de la gola; el quart el de l'avarícia i el cinquè el de la ira.
A partir d'aquí es produeix un agreujament de les penes, ja que els pecats no són només per falta de contenció com els primers. Al sisè cercle es troben els acusats d'heretgia i al setè els violents, un cercle molt ampli amb diversos graus de càstigs.
A la tercera part de l'infern (un altre cop el tres) només s'arriba travessant per sobre d'un monstre. Allà es troba el vuitè cercle, el dels fraudulents, que inclou seductors, falsos profetes, bruixes i aduladors. També és un cercle que ocupa diversos cants i potser és un dels més polítics. El novè cercle és el dels traïdors, que inclou personatges de la història bíblica com Caïm o Judes Iscariot, entre altres. Allà es troba Satan, un monstre amb tres caps.
[edita] El purgatori
Després de travessar l'infern, Virgili i Dante passen al purgatori, que té forma de muntanya i és simètric a l'infern però en direcció inversa (les teories expliqeun que el cim es va formar justament amb la terra desplaçada per la caiguda de Lucifer). Les ànimes van pujant graons a mesurs que redimeixen les seves faltes, per tant regna l'esperança. Molts autors venerats per Dante es troben en aquesta part.
Els pecats es corresponen als tradicionals de l'església (anomenats pecats capitals). Al final es troba un jardí (identificat amb l'Eden) on Virgili s'ha d'acomiadar de Dante, perquè com és pagà no pot accedir al Paradís. El seu paper de guia l'agafa Beatriu, la dona perfecta.
[edita] El paradís
El paradís té una estructura tan complexa com l'infern i també es barregen les imatges grecollatines amb les sorgides de la religiositat popular. Dante i Beatriu ascendeixen per les nou esferes del cel, identificades amb els planetes, el sol i la lluna. A la darrera es troben amb els àngels. Cal destacar l'intent d'harmonitzar les descripcions de la teologia i de la cosmologia.
Al final s'accedeix al Cel pròpiament dit, que no té dimensió física però que equival a la metàfora de la rosa. Al centre està Déu mateix. Amb la seva visió Dante es desmaia i desperta un altre cop a la Terra, decidit a obrar bé per assolir la gràcia que ha contemplat i evitar els càstigs infernals. Per tant se subratlla el propòsit moral de l'obra.
