Teià

Ha estat històricament un nucli tradicional d'estiueig i en les ultimes dècades ha crescut considerablement per absorbir població establerta des de Barcelona.

Taula de continguts

1 Emplaçament
2 Història
3 Gastronomia
4 Enllaços externs

[edita] Emplaçament

El municipi de Teià se troba al costat de la riera de Teià, en el centre d'una petita vall i al peu de la Serralada Litoral. Queda separat de Premià de Dalt pel petits turons de Salve Regina i Lledó. En la seva zona agrícola els conreus de secà (cereals i vinya) dominen sobre els de regadiu (patates, hortalisses i flors). Després de les plagues de la fil·loxera, la vinya original desaparegué i fou replantada amb ceps americans. A finals del segle XX, ja quedaven pocs camps de conreu. L'ofensiva immobiliariària va anar urbanitzant noves zones com la Molaza, Vallvallida, la Vinya o Sant Berger.

[edita] Història

Les restes arqueològiques trobades al jaciment de Vallmora semblen confirmar que en temps dels romans Teià fou un dels centres principals de producció vitivinícola dels voltants de la Barcino romana.

El document més antic que fa referència a Teià, és datat del 958, i tracta de la venda d’una vinya on apareix el toponímic Vila Taliano. Aquest document és clau en la teoria de l’origen romà del nom Teià, que defensa que a partir del gentilici Talius o Talianum s’evolucionà cap a formes com Taliano, Tayano Taya o Teya i Taià o Teià.

La menció més antiga de la parròquia de Teià la trobem a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona. Es tracta del testament del comte Miró II de Besalú, datat del 965, en el que els almoiners del comte fan lliurança a la Santa Creu de la Seu de Barcelona de les parròquies de Premiliano(Premià) i Taliano (Teià) amb els seus delmes i primícies, i altres esglesies, masos, alous, etc. A l’Arxiu Diocesà trobem unes notes de 1173 i 1174, que referint-se a la parròquia de Teià, assenyalen que no es coneix quan fou construida, però que no hi ha dubte que és una de les més antigues. L’actual temple parroquial, d’estil gòtic-renaixement, fou construit al 1574 pel mestre d’obres Antoni Mateu. Curiosament en el contracte de construcció s’estipula que l’obra ha de tenir la forma i proporcions de l’esglesia del Convent dels Àngels de Barcelona.

Un altre punt del contracte fa referència a la construcció d’un retaule de fusta amb quatre quadres del pintor Lluís Gaudin que facin referència a la vida de Sant Martí. Malauradament, en el transcurs de la Guerra Civil espanyola, a l'any 1936, el retaule i l’orgue instal·lat posteriorment foren destruits; tant sols es salvaren els quadres i les figures de pedra que suportaven el retaule.

En el 1283 les cases i terres de Teià eren sota sota el domini feudal dels senyors del Castell de Burriac. Més tard, a l’any 1362, Pere III el Cerimoniós va vendre a Pere Desbosc, senyor del Castell de Vilassar, el domini sobre el terme de Teià, però els teianencs agrupats en universitat i emparant-se en el dret de fadiga compraren la seva llibertat feudal amb 12.000 sous. A canvi el rei otorga als teianencs uns privilegis que prometien la inseparabilitat del terme de Teià del poder reial. Però un segle més tard es trencà l’esmentada promesa i un castellà anomenat Fernando de Rebolledo obtingué els drets feudals sobre Teià. El rei Ferran el Catòlic, s’hagué d’enfrontar amb el fort resorgiment de la questió remença (lluita dels pagesos contra el domini feudal). La pau s’aconseguí amb la Sentència de Guadalupe (1486), en la que s’aboliren totes les formes de domini feudal i es preparà el camí cap a l’acumulació de poder per part del monarca. A partir de la Sentència, a Teià, com a molts altres pobles, es forma una universitat de veïns amb la finalitat d’aconseguir la seva llibertat.

Els Privilegis de Teià foren signats pel rei Ferran i pels veïns més destacats del poble a la Cort Reial de Salamanca el 21 de novembre de 1505. Els punts principals d’aquests privilegis eren: Declaració de la inseparabilitat perpètua de la jurisdició reial, reglament d’instauració dels càrrecs municipals, dependència jurídica de la Vegueria de Barcelona i potestat d’imposar impostos municipals. Pere Noguera fou elegit primer batlle i encetà una forma de govern municipal que durà fins el Decret de Nova Planta (1714).

L’any 1769 es van començar els tràmits de la construcció de l’esglesia al barri marítim del Masnou, el 1817 es va crear la Vicaria Perpètua, separada de la de Teià, i fou finalment el 1825 quan el Masnou es va segregar de Teià formant un municipi independent.