Tigranes II d'Armènia
De Viquipèdia
Tigranes II (conegut com Tigranes el gran) fou rei d'Armènia del 95 aC fins el 55 aC.
Va néixer vers el 140 aC i era probablement fill d'Artavasde II d'Armènia (una traducció complicada fa que no se sàpiga segur si era fill o nebot).
Vers el final del regnat del rei part Mitridates el gran (123-88 aC) Armènia fou envaïda pels Parts. El rei Artavasde II (123 aC-95 aC) fou derrotat i el seu fill Tigranes fou fet presoner. A la mort d'Artavasde, el seu fill Tigranes va heretar el regne, però per obtenir la llibertat va haver de cedir 70 valls i comarques frontereres, després del qual fou alliberat i va pujar al tron, on serà conegut com Tigranes el gran.
Sembla que el primer que va fer es establir un districte militar per defensar el nord, a la Gogarene, districte que fou confiat a un Bdeachkh (el títol era "Bdeachkh del costat de Masqath"). Després no va tardar a atacar l'Armènia Sofene, on era rei Artanes, que havia recuperat Tomisa dels capadocis (per compra, ja que Capadòcia necessitava finançament per la seva guerra amb el Pont). Artanes va morir a la lluita i el regne de Sofene va arribar a la fi.
Mitridates VI Eupator del Pont volia conquerir Capadòcia des el 99 aC, i per això va buscar l'aliança d'Armènia. Mitridates va donar la seva filla Cleòpatra (d'uns 15 anys) com a dona de Tigranes (que les fonts diuen que tenia el triple d'edat o sigui uns 45 anys).
Vers el 94 o 93 aC Tigranes va enviar tropes a Capadòcia, va espolsar a Ariobarzanes I, i va col·locar al tron al jove fill de Mitridates, Ariarates X, sota la regència de Gordios o Gordià però el romà Sul·la va restaurar l'any següent a Ariobarzanes I. Sul·la a mes a mes va signar un tractat amb els parts que reconeixia al riu Eufrates com a frontera entre la zona d'influència dels parts i dels romans. Durant un temps Tigranes no va poder continuar la guerra però quant la guerra social a Roma va desviar les legions del Àsia, va renovar l'aliança amb el seu sogre Mitridates. El 90 aC van envair altre cop Capadòcia i van deposar a Ariobarzanes i restaurar nominalment a Ariarates X, però ja acabada la guerra social un ultimàtum romà va imposar l'evacuació, i Ariobarzanes fou restituït una vegada mes (89 aC) però nomes l'any següent tornarà a ser deposat, aquesta vegada sense intervenció de Tigranes. Aquest mateix any havia arribat al tron del Imperi Part el rei Artaban II (88 aC-77 aC) que aviat va haver de fer front a la invasió dels escites (Saka) i Tokharis pel nord-est, i una de les tribus (els Sarakaukes) inclòs arribaran a col·locar al tron al seu successor (rei Sinatrokes 77 aC-70 aC).
Aprofitant aquests fets Tigranes va envair el país Adiabé (o Adiabene, abans Assíria) i va avançar cap a Arbela i Ninive. Els armenis van arribar a les portes d'Echbatana (Hamadan) la capital dels parts, i el palau del sàtrapa de Mèdia fou cremat. Per obtenir la pau el rei part Artaban II va haver de retornar els setanta districtes cedits per Armènia el 95 aC i a mes la Mesopotàmia del nord, bàsicament la Gordiene, Adiabene, Arzanene (país d'Ardzen, al alt Tigris), Migdònia (regió de Nisibe) i Osroene (Osrhoene o país d'Edessa), regides per dinastes o sàtrapes que van conservar el poder sota un nou sobirà. El dinasta d'Atropatene (Mèdia) va considerar prudent fer homenatge al rei armeni i va emparentar amb ell casant amb una filla de Tigranes. Sembla que tanmateix els georgians i els albans van acceptar alguna mena de dependència de Tigranes vers el 84 aC.
Commagene (país de Samosata) també va reconèixer la sobirania de Tigranes segurament el mateix 84 aC. Síria, on el poder selèucida, estava en descomposició després de la mort d'Antíoc XII, i els caps àrabs s'havien fet amb el poder a alguns llocs (els nabateus fins a Damasc, el xeic Sampsikermaos a Emesa, i d'altres a les viles mes al interior) i a Antioquia, Selèucia i algun altra ciutat s'havia proclamat la república. Un partit del país va cridar a Tigranes i aquest no s'ho va pensar i va enviar al seu exercit a Síria. El rei selèucida Filip es va refugiar a Cilícia, i es creu que fins allí fou perseguit, capturat i executat per Tigranes vers el 83 aC. Cilícia i les regions adjacents van quedar aquell any sotmeses.
Síria fou constituïda en un dels 4 virregnats (Bdeachkh) en que es va dividir administrativament Armènia i es coneix el nom d'un virrei: Megadates. La república d'Antioquia es van sotmetre a Tigranes el mateix any, pacíficament, però Selèucia va resistir. La princesa selèucida, Cleòpatra Selene, viuda d'Antíoc X, va resistir per un temps a Ptolemais (Acre), però finalment el 71 aC la ciutat va ser ocupada per Tigranes i Selene feta presonera. Pel mateix temps va obligar a rendir-se a les ciutats fenícies que no ho havien fet. En canvi no va intentar res conta els nabateus de Damasc ni contra els asmoneus del país dels jueus.
En aquest temps va fer construir una nova capital, al centre dels seus dominis, que va portar el nom de Tigranocerta, i la ubicació de la qual no està establerta (per Estrabó a Migdònia, per Eutrop a Arzanene, Lehmann-Haupt pensa que seria la futura Martiròpolis (Mayyafariqin) entre l'Arzanene i la Sofanene; la ciutat fou poblada amb adiabens (assiris) i gordians (kurds). També i va portar molts habitants de Mazaca, la capital de Capadòcia, capturats en un atac al país el 78 o 77 aC, i de la colònia grega de Soli, a Cilícia.
L'estiu del 72 aC el rei Mitridates V Eupator del Pont, expulsat pels romans, es va refugiar a Armènia, regne del seu sogre. Tigranes li va donar un castell i una guàrdia (tardor del 71 aC) però no el va anar a veure. Durant 20 mesos Mitridates va romandre al castell (fins a la primavera del 69 aC). Un enviat romà, Api Claudi, cunyat del general Lucul·le (conqueridor del Pont), en va demanar l'entrega el 71 aC. Tigranes va cridar a Api Claudi a Antioquia, on ell havia de retornar (es trobava a Fenícia sotmeten las darreres ciutats hostils). Durant la seva estància Api va fer contacte amb el rei Zarbienos de la Gordiene i algun altre dinasta, i amb els caps grecs d'algunes ciutats de Síria. Al arribar el rei a Antioquia va rebre un ultimàtum: o entregava a Mitridates o Roma declararia la guerra. Tigranes va considerar deshonrós entregar al seu parent, i va refusar el ultimàtum tot i que volia evitar la guerra (finals del 71 aC o principis del 70 aC). Assabentat dels contactes amb Api, el rei de Gordiene fou executat i les seves fortaleses ocupades (Sareisa, Satala, Pinaca i d'altres).
A la primavera del 69 aC Tigranes es va entrevistar amb Mitridates al que es va encarregar reconquerir el Pont mentre l'exèrcit armeni envaïa l'Àsia Menor per Licaònia. Però abans de començar la guerra ja el general Lucul·le havia iniciat l'ofensiva amb ajut d'Ariobarzanes de Capadòcia, atacant Melitene, creuant l'Eufrates per Tomisa., i entrant a la Sofene per avançar en direcció cap a Tigranocerta. Tigranes va enviar un cos d'exèrcit sota el comandament del general Mitrobarzanes, que fou aniquilat pel legat roma Sextili. Tigranes llavors es va retirar cap el nord, a l'Armènia pròpia junt amb totes les tropes dirigides pel governador de Síria Magadates, deixant la zona del sud del Tigris defensada per sa germà Guras a la fortalesa de Nisibe, i el seu lloctinent Mankaios a Tigranocerta. Lucul·le va arribar davant Tigranocerta, i en va ocupar les rodalies i algun palau fora ciutat, però els mercenaris grecs i cilicis van resistir amb coratge i van usar nafta en flames, versió armènia del foc grec.
Mentre ja estaven arribant a la regió del Llac Van les forces enviades pels vassalls: els reis d'Adiabene i Atropatene amb els seus exercits, i nombrosos contingents d'ibers, albans i àrabs. Al mateix temps Mitridates marxava cap a la regió amb els seus lleials, precedit pel seu general Taxil, que va aconsellar a Tigranes no arriscar en una sola batalla i fer petits combats i, aprofitant la superioritat de la cavalleria armènia, tallar les línies de subministrament dels romans; el rei no el va escoltar i va avançar cap a Tigranocerta. Una avantguarda de sis mil homes va trencar les línies romanes amb un núvol de fletxes i va entrar a la ciutat assetjada, i es va emportar a la reina i el tresor, tornant a passar per les línies romanes. Lucul·le, assabentat de l'arribada del rei armeni, va deixar davant la ciutat sis mil homes sota el comandament del seu lloctinent Murena i amb la resta, uns dotze mil homes i tres mil cavallers, va sortir a buscar a Tigranes. El combat decisiu tingué lloc el 6 d'octubre del 69 aC a la riba del Tigris, probablement una mica mes amunt del lloc de confluència del Centrites (Bohtan). Tigranes manava el centre, la dreta era del rei de Atropatene (gendre de Tigranes) i l'esquerra del de Adiabene. Lucul·le, amb una brillant estratègia, va obtenir una victòria complerta i Tigranes i els seus es van retirar, però Síria i la regió al sud del Tigris ja es podia donar per perduda. Els mercenaris grecs i cilicis de Tigranocerta van desertar i Lucul·le i feu la seva entrada i va permetre el retorn a casa seva de tots aquells que ho volien, especialment els grecs. Els dinastes locals van haver de acceptar el protectorat romà, entre ells el rei de Commagene, Antíoc. Els romans van passar el hivern a la Gordiene. Nisibe encara resistia sota la direcció del enginyer grec Calimac.
Tigranes va recórrer Armènia i va reunir un nou exercit per passar a l'atac al bon temps del any següent, es a dir a la primavera del 68 aC. Oficials grecs van instruir a tota presa a quaranta mil soldats i trenta mil cavallers, armenis, ibers i gent de Mèdia, entre d'altres. Aprofitant els saquejos dels temples i santuaris que feien els romans, es va poder donar a la lluita un caire de defensa de la nació i de la religió.
A la primavera del 68 aC Lucul·le va decidir atacar Artaxata, al cor d'Armènia i va sortir de Migdònia cap a aquella capital una mica tard, ja a l'estiu i va tenir problemes de subministres sobre el terreny degut al clima. Tigranes, acompanyat de Mitridates, van refusar la batalla frontal, i amb la cavalleria intentaven evitar el proveïment dels romans. Per forçar el combat Lucul·le va pujar l'Arsanies (Murad Su) cap a Artaxata. Prop d'un riu a la vora de Manazkert els armenis van presentar batalla i van emprar la que després fou anomenada tàctica dels parts, consistent en recular ràpidament per de seguit girar-se i cosir de fletxes als perseguidors. Tigranes i el seu gendre el rei d'Atropatene, presentaven batalla frontal i Mitridates atacava als romans per la reraguarda. Lucul·le va contenir a Tigranes i va fer fugir als atropatens, i Mitridates també fou rebutjat. Finalment Lucul·le va poder conservar el camp i els armenis van perdre cinc mil homes, però després de la batalla els romans van quedar molt afeblits. L'estiu s'estava acabant i al avançar cap el nord el fred es va fer sentir. L'avanç no portava enlloc (Artaxata era encara lluny) i aviat les aigües eren glaçades i el menja mancava; la gent del país era hostil i les forces armènies i els seus aliats els atacaven en punts estratègics. Les legions amenaçaven d'amotinar-se i Lucul·le va haver d'ordenar la retirada. A la tardor es va presentar davant Nisibe, que finalment fou conquerida. Els armenis van avançar cap a la regió del Tigris i van ocupar els districtes al nord i casi be van obligar a rendir-se a la legió dirigida per Fanni (Fannius) que nomes fou salvada per l'arribada del propi Lucul·le. A finals del 68 aC Mitridates, amb vuit mil soldats, la meitat armenis, entrava al Pont i el reconqueria fàcilment en uns mesos de combat (primavera del 67 aC). A començaments del 67 aC el rei d'Atropatene, fou enviat contra Capadòcia on va combatre a les guarnicions romanes que foren aniquilades i a l'estiu ja dominava una bona part del país.
Tigranes havia estat de mala sort amb els fills que havia tingut de la seva muller Cleòpatra: el mes gran Zariadres al front de megistans armenis descontents, s'havia revoltat en una data no prou establerta (probablement el 69 aC) i havia mort en combat; el segon, assabentat de que el seu pare havia caigut de cavall, el va donar per mort i es va proclamar rei, i després fou desheretat pel pare; i el tercer, Tigranes el jove, es va revoltar el 67 aC i fou derrotat havent de fugir refugiant-se a la cort del rei part Fraates III, amb una filla del qual es va casar (66 aC); llavors el sogre va decidir envair Armènia i restaurar al seu gendre; va arribar fins a Artaxata però no la va poder conquerir i abans de que arribes el hivern es va retirar amb bona part de les seves tropes i va deixar la resta al seu gendre perquè continues el setge. Al sortir el gros del exercit part el rei armeni es va presentar a la vota de la ciutat i va desfer les forces del seu fill que va fugir i es va entregar al general romà Gneu Pompeu, successor de Lucul·le al Àsia Menor, a qui va oferir de guiar per Armènia, oferta acceptada per Pompeu.
Pompeu va passar del Eufrates a l'Araxes avançant cap a Artaxata. Prop de la ciutat Tigranes va demanar negociar i es va presentar voluntàriament al camp de Pompeu. La seva confiança va obtenir recompensa, perquè Pompeu va actuar com corresponia a un romà. Li va posar la corona i li va dir que no havia perdut un regne sinó que havia guanyat l'amistat de Roma. Tigranes va renunciar formalment a Síria, Commagene, Osroene, Migdònia i va pagar una indemnització de guerra, i Armènia fou declarat regne amic de Roma. Pompeu en canvi va castigar al fill traïdor, al que s'havia promès el regne de Sofene, que no l'havia fet prou content, i el va empresonar, i va donar Sofene al rei de Capadòcia.
Pompeu, amb la neutralitat de Tigranes, va poder derrotar als albans del Baix Kura (hivern del 66 aC), als ibers (65 aC) i va enviar tropes sota el comandament del seu lloctinent Afranius, a protegir la Gordiene, província que formava part d'Armènia i que els parts reclamaven.
Tigranes va regnar sota protecció romana fins la seva mort vers el 55 aC. quant tenia vers els 85 anys. El va succeir el seu fill Artavasdes III.
