Nacionalisme
De Viquipèdia
El nacionalisme és una actitud política derivada directament del fet d’atribuir, en un terreny ètico-polític, un gran valor al fet nacional o a la nació. Les manifestacions variades que aquesta actitud política ha tingut obliguen a parlar de nacionalismes, més que no pas de nacionalisme. No té el mateix contingut el nacionalisme que hom pot detectar abans de la Revolució Francesa, o quan, avui, hom el contempla en acció als països poc abans sotmesos a dominació colonial. Tampoc no és el mateix el nacionalisme que manifesta i estimula l’estat nació d’aquell nacionalisme que, a l’interior del mateix estat, poden manifestar-hi nacions minoritàries.
En un primer temps, que arrenca del set-cents, el nacionalisme tendeix bàsicament a la construcció de nous estats o a la lluita per la independència davant els atacs exteriors. Aquí, nacionalisme és ja més que un pur sentiment nacional, i no és tampoc reductible a un mer patriotisme. El nacionalisme esdevé fàcilment quelcom situat més enllà dels interessos particulars individuals o de grup, i és sentit com l’únic camí col·lectiu per a la construcció de l’únic esquema comunitari que ha de fer possible l’expandiment i la realització completa de les virtualitats individuals i de grup. A l’Estat espanyol del començament del segle XIX la guerra contra Napoleó féu néixer un modern nacionalisme espanyol que es mantingué en aquest pla d’identificació amb la lluita i la victòria contra els enemics exteriors i que sofrí una fortíssima crisi quan, en comptes de victòries, foren derrotes les que es produïren.
El nacionalisme, aleshores, s’afeblí en el seu àmbit espanyol i cedí el pas a vigorosos nacionalismes, com és ara el català i el basc. El tipus de nacionalisme que prové de la identificació entre la nació i l’estat necessàriament s’identifica, també, a l’hora d’escollir els seus fins i construir l’estratègia de la seva política, amb la raó d’estat.
Malgrat que Lenin sempre va tenir molt clar que calia respectar les minories nacionals (va arribar a qualificar la Rússia txarista com a "presó de pobles") i sempre va defensar el dret a l'autoderminació de les nacions sense estat la praxi política nacional i internacional d'alguns marxistes, ha pretès d’oposar nacionalisme a internacionalisme o socialisme. La implantació d’estats comunistes no ha estat obstacle al sorgiment del nacionalisme entre aquells països. La crisi dels règims comunistes a l’Europa central i oriental ha reactivat o ha permès reaparèixer públicament, segons els casos, moviments nacionalistes en la dècada dels anys noranta. En una primera fase, l’eclosió nacionalista en l’antic bloc comunista es concentrà en tres àrees: la bàltica, amb la reivindicació independentista dels antics estats d’Estònia, Letònia i Lituània, incorporats per Stalin a la Unió Soviètica; l’àrea balcànica, amb el renaixement del nacionalisme serbi i també la voluntat independentista respecte a Iugoslàvia d’Eslovènia i Croàcia; finalment, l’àrea caucàsica, amb la presència, i l’enfrontament, dels nacionalismes d’Armènia, Geòrgia i l’Azerbaidjan.
L’esclat dels nacionalismes a l’Europa antigament comunista no ha provocat un contagi directe a l’Europa occidental, però sí que -unida a les perspectives de transformació nascudes de la unió europea- ha consolidat o alimentat alguns nacionalismes preexistents a l’occident, especialment els d’Escòcia, Flandes, Euskadi i Catalunya, que han fet servir els casos de l’est com un punt de referència.
