Civilització asteca
De Viquipèdia
Els asteques o mexiques van constituir un poble de la cultura nahua a la zona de Mesoamèrica que va existir des del segle XIV al segle XVI. Van bastir un gran imperi la capital del qual va ser Tenochtitlan, sobre una illa del llac de Texcoco, on avui es troba la ciutat de Mèxic. Els asteques van parlar la llengua nàhuatl, la qual va ser la lingua franca de tota la regió. En aquest article totes les paraules del nàhuatl amb terminació lli es pronuncien "l·li" en català.
Taula de continguts |
[edita] Origen del terme
El terme asteca en nàhuatl significa "algú que ve d'Aztlan". No obstant, ells es deien a si mateixos "mexiques"; després de la construcció de la ciutat de Tenochtitlan també començaren a utilitzar el gentilici "tenochques". L'ús del terme "asteca" per a referir-se a tots els pobles units pel comerç, tradicions, religions i cultura amb els mexiques va ser suggerit pel naturalista i geògraf alemany Alexander von Humboldt.
L'origen del mot mexica és incert. Algunes persones van suggerir que és un mot antic per a referir-se al sol. Per a altres es deriva de "Mexitli" el nom del déu de la guerra dels asteques, el qual es deriva de metztili (lluna) i xictli (centre, melic o probablement fill). La terminació -co, significa lloc o regió. Altres propostes linguïstiques són: regió dels ungits, cara de la lluna, poble del maguei, o poble de Mexi (un altre nom pel déu principal dels asteques, Huitzilopotxtli). L'ortografia catalana del mot mexica (i per extensió de "Mèxic") prové de la transcripció del nàhuatl al castellà antic, i per tant, la pronunciació original de la x era /ʃ/. Una transcripció catalana moderna de la pronunciació nàhuatl seria meixica.
[edita] Llegenda de la fundació, i altres llegendes
La cultura asteca pertany a la cultura dels nahues, amb qui comparteixen la llengua nàhuatl. Els mexiques van ser una tribu que va emigrar d'Aztlan, una ciutat mítica al nord de Mèxic, i van ser l'última de les set tribus nahues o nahuatlaques (nahua, nàhuatl, tlaca, home) que van emigrar cap al sud. Guiats per el seu déu, Huitzilopochtli (que significa "colibrí esquerrà" o "colibrí del sud"), van anar al llac de Texcoco, enmig del qual van trobar un àguila devorant una serp sobre un cactus, en una petita illa, imatge que compliria la profecia del seu déu sobre el lloc on haurien de construir la seva ciutat. Els asteques hi van construir Tenochtitlan, estenent la ciutat sobre el llac artificialment el 1325. Aquesta imatge està representada en la Bandera de Mèxic.
D'acord a la llegenda, els mexiques van arribar a la vall d'Anahuac on es troba el Llac de Texcoco, i eren considerats pels altres grups com a poble poc civilitzat, però, els asteques van aprendre de les cultures dels altres pobles, especialment dels tolteques. Els mexiques creien que els tolteques estaven relacionats amb la cultura de Teotihuacan, i que eren els originadors de tota la cultura que existia; totlecáyotl era un sinònim de cultura. Les llegendes asteques identifiquen als tolteques i el culte a Quetzalcóatl amb la ciutat mítica de Tollan, la qual creien era Teotihuacan.
Atès que els mexiques van adoptar i combinar diverses tradicions amb les seves pròpies tradicions, tenien diversos mites de la creació. Un mite descriu quatre grans eres que precedeixen el món actual, cadascuna de les quals acabava amb una catàstrofe. La nostra era, Nahui-Ollin, la quinta era, o la quinta creació, va evitar la destrucció per mitjà del sacrifici d'un déu (Nanáhuatl, el més petit i més humil de tots els déus) que es transformaria en el sol. Aquest mite està associat amb la ciutat antiga de Teotihuacan la qual ja havia estat abandonada i destruïda la data de l'arribada dels asteques a l'àrea. Un altre mite descriu la terra com una creació dels déus bessons Tezcatlipoca i Quetzalcóatl (cal esmentar que originalment en les llegendes no eren bessons). Tezcatlipoca va perdre un peu en el procés de creació i per tant totes les representacions d'aquest déu el mostren sense un peu i amb l'os exposat.
[edita] Imperi asteca
[edita] Orígens de l'imperi
Després de la caiguda de la ciutat de Tula, el segle XII, a la vall de Mèxic i altres valls properes, hi havia diverses ciutats-estats de pobles de parla nàhuatl: Cholula, Huexotzingo, Atzacpotzalco, Chalco, Culhuacan, Xochimilco i Tlacopan, entre altres. Cap d'aquestes era prou forta per dominar les altres. Totes, però, estaven unides per una cultura influenciada pels tolteques. Les cròniques asteques descriuen aquest temps com l'era daurada, en què la música va ser establerta, el poble va aprendre les arts i oficis dels tolteques sobrevivents, i els líders tenien competències de poesia enlloc de guerres.
Els segles XIII i XIV, al voltant del llac de Texcoco de la vall de Mèxic (també anomenat vall d'Anàhuac), les ciutats-estats més poderoses eren Culhuacán, al sud, i Azcapotzalco, a l'oest. Ambdues controlaven l'área del llac de Texcoco. Per tant, quan els mexiques hi van arribar com a tribu semi-nòmada, no van trobar cap lloc per assentar-se. Es van establir temporalment a Chapultepec, que pertanyia al senyor d'Azcapotzalco, però aviat en van ser expulsats. Després van assentar-se a l'àrea dominada per Culhuacán, i el 1299 el senyor Cocoxtli els va donar permís per establir-se en las àrees no fèrtils de Tizapan. Van assimilar la cultura de Culhuacan, i es van casar amb dones d'aquesta ciutat.
Al començament, els asteques es venien com a mercenaris per a las guerres entre els tolteques, i així, van guanyar la fama i glòria suficients per a realitzar enllaços matrimonials importants. Els governants asteques Acamapitxtli, Huitzilíhuitl i Tximalpopoca van ser de 1372 a 1427 vassalls de Tezozomoc, un governant de la tribu nahua tepaneca.
Quan Tezozomoc va morir, el seu fill Maxtla va assassinar a Chimalpopoca, l'oncle del qual es va aliar amb l'ex-governant de Texcoco, Nezahualcoyotl, i van assetjar la capital de Maxtla, Azcapotzalco. Maxtla es va rendir després de cent dies, i va fugir. Tenochtitlan, Texcoco i Tlacopan van formar una aliança que dominaria tota la vall de Mèxic, i va estendre el seu poder a altres regions. Tenochtitlan gradualment es va convertir en la ciutat més important de l'aliança.
El nebot d'Izcoatl, Motecuhzoma (Moctezuma) va heretar el tron el 1449, i va estendre el seu domini. Poc a poc els asteques van conquerir als pobles del centre i sud de Mèxic, i nord de l'Amèrica Central incloent els maies, encara que només requerien el pagament dels tributs. Quan els espanyols van arribar el 1521, l'emperador era Moctezuma II.
[edita] Estructura de l'imperi
L'Imperi asteca difereix dels imperis europeus de la història. Com els imperis europeus, va ser ètnicament divers; tanmateix, l'Imperi asteca es va basar principalment en un sistema tributari, i no pas en un sistema de govern. Encara que les ciutats sota el control asteca van realitzar enormes pagaments de tributs, l'arqueologia ha demostrat que el benestar social dels pobles va millorar després de ser conquerits. Això va ser causa de l'increment del comerç i de les millores en els camins i les comunicacions amb altres pobles.
La major part de l'Imperi asteca va ser format per un home, Tlacaelel (que en nàhuatl significa "cor baronívol") que va viure de 1397 a 1487. Encara que se li va oferir l'oportunitat de ser un tlatoani, va preferir romandre darrere del tron. Era nebot del Tlatoani Itzcóatl i germà de Tximalpopoca i de Motecuhzoma Ilhuicamina, i tenia el títol de "Cihuacóatl" (en honor a la deessa, i el significant del qual és gairebé equivalent a "conseller"), però, com va ser registrat al Códex Ramírez, "el que Tlacaelel ordenava, ràpidament es feia". Ell va formar una nova estructura pel govern asteca, va ordenar la crema de tots els llibres asteques (la seva explicació era que els llibres estaven plens de mentides) i va re-escriure la seva història. A més, va reformar la religió asteca, posant al déu tribal Huitzilopochtli al mateix nivell que els antics deus asteques: Tláloc, Tezcatlipoca i Quetzalcóatl. Tlacaelel, per tant, va crear una noció d'identitat de la història dels asteques. També va crear la institució de les guerres florals, una guerra ritual que permetia l'entrenament dels guerrers i alhora creava la necessitat de proveir sacrificis humans constants per mantenir el moviment del sol. Alguns escriptors creuen que les classes altes eren conscients de l'engany de les guerres florals; però, serien els efectes d'aquesta institució mateixa els que contribuirien a la caiguda de l'imperi: els tlaxcalteques no van ser conquerits pels asteques, amb la intenció de que participessin com a enemics en les guerres florals. Hernán Cortés se'n va aprofitar, fent dels tlaxcalteques els seus aliats, els quals proveirien milers de persones per donar suport als pocs espanyols. A més, l'estratègia asteca de la guerra estava basada en la captura dels presoners per guerrers individuals, i no en el treball en equip per matar l'enemic en la batalla.
[edita] Tlatoque asteques
- Article principal: Hueyi tlatoani
El governant més important de Tenochtitlan va ser anomenat l'emperador asteca. El títol en nàhuatl era huey tlatoani, que significa "el gran orador". (Els tlatoque, plural de tlatoani van ser la classe més alta en la societat asteca). El poder del huey tlatoani es va incrementar amb el poder econòmic de Tenochtitlan. Aquest títol, però, no era hereditari.
Foren dotze els tlatoque de Tenochtitlán
- Fundador llegendari: Tenoch (o Tenotx)
- 1375: Acamapichtli
- 1395: Huitzilihuitl
- 1417: Chimalpopoca
- 1427: Itzcóatl
- 1440: Moctezuma I (o Motecuhzoma Ilhuicamina)
- 1469: Axayacatl
- 1481: Tízoc
- 1486: Auitzotl
- 1502: Moctezuma II (o Motecuhzoma Xocoyotzin, el famós "Montezuma", o Motecuhzoma II)
- 1520: Cuitlahuac
- 1521: Cuauhtémoc
[edita] Societat
[edita] Classes socials
La societat estava dividida tradicionalment en dues classes socials: els macehualli, el poble o els pagesos, i els pilli, la noblesa. La noblesa no era originalment hereditària, encara que els fills dels pilli tenien accés a una millor educació, i per tant era més fàcil que es convertissin en pilli. En algun moment, però, aquest sistema es va convertir en un sistema hereditari. Amb el creixement de l'imperi el concepte dels macehualli va canviar. Alguns historiadors, com ara Eduardo Noguera, han estimat que només el 20% de la població es dedicava a l'agricultura. El sistema de les chinampes (vegeu l'article Tenochtitlan per a saber-ne més) era molt eficient, i podia alimentar a 190.000 persones. A més, una quantitat significativa d'aliments s'obtenien per mitjà del comerç i dels tributs dels pobles conquerits. La major part dels macehualli es dedicarien, llavors, a la producció d'artesania. Llur producció va ser una font important de renda per a la ciutat.
L'exèrcit asteca havia establert un servei militar amb guerrers professionals. Només els guerrers que capturessin presoners podien convertir-se en guerrers de temps complet, i els honors i els botins els convertirien en pilli. Tan bon punt un guerrer asteca hagués capturat 5 presoners, rebia el nom de tequihua i el rang de cavaller àguila o jaguar, que sovint es tradueix com a "capità". Un rang més alt era el rang de tlacateccatl o tlatxotxcalli. Per a ser un tlatoani, hom havia de capturar 17 presoners. Quan els nois asteques arribaven a l'edat adulta no es tallaven el pèl fins que capturessin un presoner de guerra. Si ho assolien, rebien el nom d'iyac. Si no ho assolien i el pèl creixia, era un senyal de vergonya.
L'abundància dels tributs va contribuir al sorgiment d'una tercera classe social que no era part de la societat tradicional asteca: els potxteques o comerciants. Les seves activitats no només eren comercials, també eren una força efectiva d'intel·ligència.
[edita] Esclavatge
Els tlacotin o esclaus (que no eren els capturats de la guerra) constituïen una força social important. L'esclavatge asteca, però, era diferent a l'esclavatge europeu d'aleshores, encara que era molt més similar amb el sistema clàssic de l'antiguitat. L'historiador Sahagún fins i tot posa en dubte l'ús del terme "esclau" per referir-se a aquesta institució. L'esclavatge asteca era personal i no pas hereditari: els fills dels esclaus eren lliures. Un esclau podia tenir possessions i fins i tot tenir esclaus. Els esclaus podien comprar la seva llibertat, o podien ser alliberats si demostraven que havien estat maltractats per llurs amos.
Un altre historiador, Manuel Orozco y Berra va descriure un mètode interessant d'alliberament dels esclaus: si, al tianquiztli (mercat), un esclau escapava la vigilància del seu amo, corria fora dels murs del mercat i trepitjava excrement humà, podia presentar-se davant dels jutges i ser declarat lliure. Es netejaria, i li donarien noves robes. Atès que, a diferència de l'esclavatge europeu, una persona podia ser declarada esclava si intentava prevenir l'escapada d'un esclau (llevat que dita persona fos un parent de l'amo), ningú no donava suport als amos per prevenir l'escapada d'un esclau.
Orozco y Berra també diu que un amo no podia vendre un esclau sense el seu consentiment, llevat que l'esclau fos classificat com "incorregible" per una autoritat qualificada. Els esclaus incorregibles havien d'utilitzar un gran collaret de fusta, com a símbol del seu comportament dolent, i alhora per prevenir que escapessin entre la multitud. Si es comprava un esclau amb collaret de fusta, el venedor havia d'informar al comprador quantes vegades havia estat venut. Si l'esclau havia estat venut quatre vegades com a esclau incorregible, llavors podia ser venut per a ser sacrificat. Si un esclau amb collaret assolia presentar-se al Palau Reial o al Temple, però, podia aconseguir la seva llibertat.
[edita] Educació i recreació
Els asteques practicaven el tlatxtli la seva variant del joc de pilota mesoamericà, amb una pilota de goma dura dins d'una pista allargada enfonsada o amb parets al voltant. La ciutat de Tenochtitlan en tenia dues.
Abans dels catorze anys, l'educació depenia dels pares, supervisada per les autoritats del calpulli o districte metropolità. Sovint anaven als temples locals, per avaluar el seu progrés. L'educació a la llar estava basada parcialment en una col·lecció de dites, anomenada huehuetlatolli (les dites dels ancians), les quals representaven els ideals dels asteques. Incloïa discursos per a diferents circumstàncies, com ara els naixements dels nens i els funerals.
Els nois i les noies havien d'anar a les escoles als 15 anys d'edat. Probablement els asteques van ser una de les primeres societats a requerir educació universal per a nois i noies de totes les classes socials. Hi havia dues institucions educatives:
- El Telpotxcalli (Casa dels Joves). Als telpotxcalli s'ensenyava història, religió, arts militars, comerç i artesania. Alguns estudiants del tepotxcalli eren seleccionats com a guerrers, però, la majoria retornava a casa.
- El Calmecac. Als calmecacs, enfocats en l'educació dels futurs sacerdots, professors (tlatimini) doctors i dibuixants de còdexs (tlacuilo). També estudiaven els rituals religiosos, la història antiga i contemporània, geometria, poesia i arts militars.
L'educació asteca era de tipus espartà: dutxa freda al matí, treball dur i càstig corporal. Hi ha informació contradictòria sobre l'exclusivitat dels calmecacs. Hi ha registres que indiquen que les famílies podien seleccionar l'escola; n'hi ha d'altres que diuen que eren escoles exclusives dels pilli.
[edita] Sacrificis humans
Els sacrificis humans es realitzaven a Mesoamèrica i Sud-amèrica segles abans de l'establiment de l'Imperi asteca. Hi ha registres que indiquen que eren comuns per a la civilització olmeca, la civilització maia i la civilització inca. Però, els asteques van ser els primers a realitzar-los contínuament i a gran escala. Segons els registres asteques, en la dedicació del Temple Major, es van sacrificar 84.400 persones. La majoria dels historiadors creuen que aquesta és una xifra molt exagerada; no obstant, mostra la característica única del sacrifici massiu de les festivitats asteques.
Els asteques van establir les "guerres florals" per tal de capturar presoners pels sacrificis, anomenats nextlaualli, "deute als déus", perquè el sol sobrevisqués un cicle de 52 anys en què estava dividit el calenari asteca. Cada 52 anys es realitzava una cerimònia especial, la "cerimònia del nou foc". Tots els focs s'apagaven i durant la nit es realitzava un sacrifici, i esperaven l'alba. Si el sol sortia, això volia dir que els sacrificis del cicle de 52 anys havien estat prou, i començava un nou cicle de 52 anys, i la fi del món havia estat posposada. Aquesta cerimònia era antiga, però els asteques pensaven que el sacrifici constant d'humans era necessari per a postposar la fi del món. Irònicament, els espanyols van arribar a la fi d'un d'aquests cicles, l'any ce acatl.
[edita] Caiguda de l'imperi
Els espanyols van arribar al territori mexicà el 1519, el qual en el calendari asteca, era un any ce acatl o any de la canya. Van començar a endinsar-se en el territori i les notícies de la seva arribada van ser portades al huey tlatoani Moctezuma II, que els va convidar a visitar Tenochtitlan. Els espanyols havien conegut Malintzin o "Doña Marina" al territori maia, aleshores subjugat pels asteques, la qual es convertiria en la traductora oficial, i més tard, en amant d'Hernan Cortés. Els asteques, sorpresos per les diferències físiques dels espanyols, pensaven que eren un poble enviats per Quetzalcóatl (i algú d'ells, potser, el déu mateix), i al començament no van resistir-los. Quan fou evident que no eren déus, van oposar-se. Després de ser derrotats en la primera batalla, els conqueridors finalment van assetjar la capital de l'imperi, Tenochtitlan, la qual va caure el 13 d'agost, 1521. La ciutat va ser gairebé completament destruïda, i a poc a poc els espanyols van conquerir la resta dels pobles subjugats pels asteques.
Els tlaxcalteques van donar suport als conqueridors per lluitar contra els asteques, esperant ser lliurats del domini imperial; només serien lliurats dels sacrificis humans però, ja que el domini espanyol seria pitjor. No obstant, les guerres i l'esclavatge dels sobrevivents no van ser les úniques forces que van destruir la societat asteca: les pandèmies de les malalties portades pels conqueridors van ser molt més mortals. La primera epidèmia, de verola, el 1520 i 1521 va ser decisiva en la victòria dels espanyols en el setge de Tenochtitlan, matant a milers de residents. Les altres dues pandèmies, de verola el 1545-1548 i de tifus el 1576-1581 van matar el 75% de la població de Mesoamèrica. En conjunció, les guerres, l'esclavatge i les malalties van matar a més del 90% de la població original mexicana. S'estimava que la població abans de la conquesta era de 18 milions d'habitants; el 1581 era menor als 2 milions. La Nova Espanya del segle XVI va ser poc poblada, atès que molts pobles van ser exterminats. No obstant, el matrimoni dels pocs sobrevivents i dels colonitzadors van formar un nou poble: el poble mexicà.
