Història d'Armènia
De Viquipèdia
[edita] Invasió indoeuropea
Les primeres noticies del Regne d'Armènia son mol incertes. Els armenis derivaven dels antics frigis, suposadament de la branca del sud (la branca del nord va originar els georgians) barrejats amb altres pobles, i que havien entrar a Urartu vers els 610 aC absorbint part del poble urartià (molts urartians van refugiar-se a les muntanyes i son anomenats pels historiadors clàssics com Alarodians, fins que també foren absorbits). Els armenis s'anomenaven a si mateixos com Hai i al país Haik, però a totes les fonts clàssiques apareixen esmentats com Armen o Armin, nom del que l'origen es atribuit al heroi epònim que va conduir al poble vers l'est, o al primer rei d'Urartu, Arame, o a la ciutat d'Armavir que es esmentada per Heròdot com Armauria o Armaurra, entre d'altres possibles origens; al país l'anomenaven Armína o Arminiya (grec Armenioi).
[edita] Domini meda i persa
Uns anys després el rei dels armenis, anomenat Tigranes per Xenofont a la seva Ciripedia, va ser sotmès pel rei dels medes que Xenofont anomena Ciaxares (653-584) però que fou en realitat el seu fill Astiages (584-555). Aquests fets cal situar-los vers el 560 aC aproximadament. Cirus de Persia va combatre vers el 555 aC als armenis, els hi va imposar tribut i va fer un arbitratge entre el poble armeni i el poble urartià, que també hagué de pagar tribut però que va poder conserver les terres que ocupava, sota protecció de Persia, i permetent als armenis de pasturar a les seves muntanyes. Els perses van construir fortaleses al país.
El 521 aC, amb els disturbis que van seguir a la mort de Cambises i la proclamació del fals Esmerdis, els armenis es van revoltar. El rei Darius va enviar al senyor armeni Dadartxitx a sufocar la revolta que prenia molta amplitud però després el va substituir per el persa Vaumisa (520 aC) que va derrotar als rebels a Izituch i Autiyara i va deixar sotmès el país (519 aC).
Poc després va seguir la reorganització administrativa del Imperi i Armènia fou convertida en satrapia (Satrapia XIII) i a un altra satrapia, la Matiene o Matiàna, (la satrapia XVIII), foren incorporats els Alarodians o Urartians, amb els territoris al est del Ararat i el Tendurek. Ambdues satrapies van aportar contingents per l'expedició de Xerxes a Grècia el 480 aC. Heròdot esmenta el nom del rei armeni, Artokhmes, casat amb una filla de Darius, i del rei dels Alarodians, Masistos, fill de Siromitres. No coincideixen amb els noms de les tradicionals llistes de reis perquè aquestos noms son llegendaris.
El 401 aC Xenofont va travessar la part occidental d'Armènia, mes concretament el país dels Karduks (Gordians), probables ancestres del kurds. L'Anàbasi fa una detallada descripció del país, i diu que el riu Centrites (avui Bohtan Su) a les rodalies de la ciutat de Sert, era defensat pel sàtrapa Orontes I, fill del rei Artaxerxes II, i que tenia contingents armenis i alarodians. Els deu mil van aconseguir passar i van arribar al país de Taron (avui Much), governat per Tiribases. Després de travessar el riu Arsanies (avui Murad Su) els deu mil van avançar al nord fins a les fonts del Araxes, on van trobar un poble troglodític. A les regions armènies eren sota un regim tribal i el poder estava en mans de caps comarcals o caps locals. A totes les regions que van passar i havia abundant menjar, bestiar i la gent era prospera.
El 334 aC Armènia va aportar contingents al exercit de Darius III. El contingent armeni es esmentat a la batalla d'Arbela (30 de setembre del 331 aC) dirigit per els sàtrapes Orontes i Mitraustes. Nominalment Armènia va passar seguidament al Imperi macedoni, però mai es va fer una conquesta efectiva. El persa Mitranes, antic governador de Sardes, en fou nomenat sàtrapa, i va gaudir d'una independència de fet. El 223 aC la regió va correspondre al general Neoptòlem però combatut per Èumenes de Capadòcia, va morir a la lluita el 321 aC i el país no va entrar en el següent repartiment i es possible que aviat l'antic sàtrapa persa hagués recuperat el poder que potser mai va perdre del tot, amb l'ajut del general macedoni Peucestes. Així el 316 aC el nom d'Orontes com a sàtrapa es esmentat per Diodor de Sicília i sembla força probable que es tracti del mateix personatge que era sàtrapa el 331 aC o el seu fill. El 302 aC encara apareix Orontes, Aroantes o Aroandes com a sàtrapa, però no pas com a rei. La capital que era a Armavir, es va tralladar a Ervandashat.
[edita] Sàtrapes:
- Orontes I (Ervand I) vers 401-344 aC
- Darius Codomà 344-336 (després Darius III de Persia)
- Orontes I (Ervand II) (fill d'Orontes I) v. 336-331 aC
- Mitranes 331-323 aC
- Perdicas 323 aC
- Neoptòlem 323-321 aC
- Èumenes 321 aC
- Mihran 321-317 aC
- Orontes III (Ervand III) v. 317-després de 300
- Sames v. 260 - 243
- Arsham (Arsames o Arsabes) 243-226 C (fill)
- Xerxes o Kserks (Xshayarsha) 226-212 aC (fill)
- Abdisar 212 (germà)
- Orontes IV (Ervand IV) 212 – 200 (germà)
El 301 aC Armènia va quedar inclosa en els dominis de Seleuc I, però de fet va mantenir la seva independència. Els homenatges fets pels sàtrapes-sobirans del país als selèucides foren en tots els casos merament nominals.
El 227 aC el co-rei selèucida Antíoc Hierax es va refugiar a territori armeni on governava Arsames o Arsabes que apareix amb títol reial a les monedes (Basileus Arsamou). Vers el 212 aC el país apareix dividit entre dos reis teòricament ambdós vassalls del selèucides: l'Armènia pròpia i l'Armènia Sofene o Armènia Menor. El rei de Sofene, Xerxes, tenia per capital a Arsamosata (armeni Shimshat) i comprenia bàsicament el país de Kharpurt (Hanzith o Anzitene). Aquest any el rei selèucida Antíoc III el gran, decidit a suprimir les dinasties locals, va assetjar Arsamosata. Xerxes es va rendir i va implorar la clemència del rei, que va acceptar que conservés el tron, i li va donar com a muller a la seva germana Antiochis. Aquesta princesa no va tardar a assassinar al seu espòs i així la Sofene va tornar als dominis directes selèucides. La dinastia d'Armènia fou deposada el 200 aC.
Antíoc va nomenat dos estrategs : Artaxies (Artaxes) per l'Armènia pròpia o major, i Zariadris per l'Armènia Sofene o menor. Després de la batalla de Magnèsia del Sipilos (189 aC) i el tractat d'Apamea (188 aC) els dos estrategs es van proclamar independents, assolint el títol reial amb consentiment del senat romà. Van sorgir aixií les dinasties dels Artàxides i els Zariàdrides.
[edita] regne independent
Durant els següents anys els armenis es van expandir: al est i sud-est foren conquerides l'Atropatene, la Caspiene (segurament Mughan), la Fauene (possiblement la regió entre Djulfa i Khoi) i la Barospeda (probablement el Vaspurakan); al nord la Gogarene (Gugarq, al nord del llac Sevan fins a Lori) i (segons Estrabó) la Khorzene o Khorzanene que ell situa a les fonts del Kura i la regió d'Ardahan, si be aixó es un error ja que la Khorzene (armeni Khordzeanq) es molt mes al sud-oest (centrada a l'actua'l Kyghy i la plana de Dersim); al nord-oest els països de les tribus georgianes (pòntiques) dels Calibis (Khalibis), Mosinecs (Mosynekhes) i algun altra, la Karenitida (Karin), el país d'Erzerum i la Derxene (Derdjan o Terdjan). També s'esmenta la conquesta per Armènia Sofene de Taron o Taronitida (Tauranitida) i la Akilisene o Acilisene: la primera segurament referida a l'expulsió dels soldats selèucides i la segona arrabassada a Capadòcia (Akilisene era una part de la Cataònia).
Artaxies (Artaxes I) va construir una capital anomenada Artaxata, al sud d'Erivan, potser seguint consells d'Anníbal. Zariadris va fer construir o engrandir algunes ciutat destacant Tomisa, que dominava l'accés al Eufrates i la ruta de caravanes entre el riu Halis i el Tigris.
El 166 aC el selèucida Antíoc IV va atacar al rei Artaxies i el va derrotar però nomes li va poder imposar una contribució de guerra. Mes tard Artaxies es va aliar amb el rei Ariarates V de Capadòcia i li va proposar de conquerir Sofene, on ara era rei Mitrobuzanes, i repartirse-la, però el rei de Capadòcia va rebutjar participar-hi i a canvi de la neutralitat va exigir a Sofene la cessió de Tomisa.
El 140 aC l'Atropatene fou ocupada pels Parts.
[edita] Reis artàxides independents
- Artaxes I 189-159 aC (200-189 sparapet o estrateg)
- Tigranes I (fill) 159-123 aC
- Artavasdes II (fill) 123-95 aC
- Tigranes II el gran (fill o nebot) 95-55 aC (client romà 66-55 aC)
[edita] Reis artàxides clients (domini romà i part i romà i persa)
- Artavasdes III (fill) 55-34 aC (+31 aC) client romà
- Alexandre Heli (fill de Marc Antoni) 34-33 aC, client romà
- Artaxes II (fill d'Artavasdes II) 33-20 aC aliat del Imperi part
- Tigranes III (germà) 20-12 aC, client romà
- Tigranes IV (fill) 12-5 aC i 4 aC-1 dC, aliat part
- Erato (germana i muller) 12-5 aC i 4 aC-1 dC, aliada dels parts
- Artavasdes IV (fill d'Artaxes II) 5-4 aC) aliat de Roma
- Artavasdes V (pretendent) 1-2, aliat part
- Ariobarzanes (fill d'Artabaces, rei d'Atropatena) 2-4, client romà
- Artavasdes VI (fill) 4-6, client romà
- Tigranes V (fill) 6-10 o 11, nominal cient romà
- Erato (segona vegada) 10 o 11-14 o 15, favorable als parts
- Vonones o Vonon (ex rei de Pàrtia 8-11) 12-16, client romà 15-16; rei nominal retingut a Cilícia 16-18
- Orodes (fill d'Artaban III de Pàrtia) 16-18, client part.
- Zenon del Pont (Artaxes III) 18-34
- Arshak (Arsàces) (fill d'Artaban III de Pàrtia) 34-35
- Mitridates príncep d'Ibèria 35-36
- Orodes (fill d'Artaban III de Pàrtia) 36
- Mitridates (segona vegada) 36-37
- annexio a Pàrtia 37-42
- Mitridates (tercera vegada) 42-51
- Radamist (nebot, fill de Pharsman I d'Ibèria) 51-53
- Tiridates I (germà de Vologeses I de Pàrtia) 53-54
- Radamist (segona vegada) 54-55
- Tiridates I (segona vegada) 55-58
- Tigranes VI 58-63
- Tiridates I (tercera vegada) 62-100 (client de Roma)
- Axidares 100-113 (client de Roma)
- Partamasiris 113-114 (client part)
- Provincia romana 114-117
- Lluci Catilí Sever, governador 114-117
- Vologès I 118-? (client romà)
- Aurelios Pocoros ?-140/44
- Sohemo c. 140/144-161
- Pakoros 161-163
- Sohemo (segona vegada) 163-?
- Sanatruk ?-197
- Valarsaces o Vologès II (fill) 197-216
- Tiridates II (Khosrov I) (fill) 216-238
- A Persia ? 238-252
- Artavasdes VII 252-283 (protectorat persa)
- Tiridates III (fill de Khosrov I) 283-330 (protectorat romà)
- Khosrov II el petit 330-339
- Tigranes VII (fill) 339-c.350
- Arshak II (fill) c. 350-368
- Ocupació Persa 368-370
- Cylax o Cilax (Zig), governador 368-369
- Artaban (Karen), governador 368-369
- Vahan Mamikonian, governador 369-370
- Merujan Ardzruni, governador 369-370
- Pap (fill d'Arshak II) 370-374
- Varasdat (net de Tigranes VII) 374-378
- Zarmandukht (vidua de Pap) 378-379
- Govern Provisional de Manel Mamikonian (sparapet) 378-379
- A Persia 379
- Govern conjunt del marzban (governador) persa Suren, la reina Zarmandukht, i Manel Mamikonian 379-c. 381
- Govern conjunt de la reina Zarmandukht i Manel Mamikonian c. 381-384
- Arshak III (fill de Zarmandukht) 384-389 (casat amb Vardandukht, filla d'Enmmanuel Mamikonian). Rei d'Armènia occidental 387-389.
- Valarshak (associat) 384-386 (casat amb una filla de Sahak Bagratuni)
[edita] Disputes entre parts i romans i entre perses i romans
Al any 12 el ex rei part Vonones o Vonon I (8-11) va entrar al país i va obtenir algun suport i vers el 13 aC es va fer reconèixer com a rei pels feudals armenis; Erato fou enderrocada al cap d'uns tres anys (vers l'any 14 o 15) i amb ella va acabar la dinastia artàxida. Però llavors Vonones es va haver d'enfrontar al rei Artaban III de Pàrtia. Vonones va demanar ajuda als romans; Tiberi el va cridar a Cilícia i quant va arribar alli el va retenir però li va conservar el títol i els honors reials. Artaban III va fer coronar al seu fill Orodes que va governar del 16 al 18 i fou reconegut per part de la noblesa però els romans van imposar a Zenon l'any 18, i va regnar amb el nom d'Artaxes III.
A la mort de Zenon l'any 34 va tornar la inestabilitat quant el rei part Artaban III va posar al tron al seu propi fill Arsàces o Arshak, i Roma va donar suport a un altra candidat, Mitridates, fill de Mitridates d'Ibèria i germà del futur rei Farasmanes Pharsman I d'Ibèria (o Farasmanes I), que va triomfar. Artaban III va enviar un altra fill seu, Orodes, que va morir.
L'any 37 Cal·lígula va cridar al rei i el va declarar desposseït i l'Armènia va caure altre cop en mans dels parts que van ocupar el país. Claudi va retornar a Mitridates al país i amb l'ajut de sa germà i de forces romanes va reconquerir el poder (42). Una guarnició romana es va instalar a Garni, prop d'Erevan.
El 51 el rei georgià va trair a sa germà i va col·locar al tron al seu propi fill Radamisto. El rei part Vologeses I va envair Armènia i va conquerir Artaxata i va proclamar rei al seu germà Tiridates I (any 53), però al hivern, al retirar-se els parts, Radamisto va recuperar el poder, però les venjances produïdes van portar a una revolta general i va haver de fugir i Tiridates va tornar a ser rei. El 58 el romà Corbuló va instal3lar al tron a Tigranes VI. Tiridates va obtenir suport part i va guanyar la batalla de Rhandeia el 62, amb un tractat que establia la retirada romana. Corbuló no ho va acceptar però després d'un any de campanya victoriosa, davant Rhandeia, va pactar amb Tiridates que seria rei però com a client de Roma. Així la dinastia arsacida que governava Pàrtia, esdevenia també la casa reial d'Armènia sota protectorat romà. Tiridates va governar fins l'any 100. El va succeir Axidares, enderrocat pels parts el 113, el que va portar a la guerra entre Roma i Pàrtia. Partamasiris, el nou rei, va morir i Trajà va anexionar Armènia com a provincia romana.
El 116 Trajà va envair l'imperi Part i els hi va conquerir la Mesopotàmia Central i Assíria (Gordiene) fins a Babilònia, Ctesifont i Selèucia, les seves principals capitals, però al morir el 117 el seu successor, Adrià, va decidir evacuar aquestos territoris i fixar la frontera al Eufrates i va restablir el regne d'Armènia amb un rei part sota protectorat romà, títol que va donar a Vologeses. Una guarnició romana formada per la Legió XV Apollinaris es va establir a Satala prop de les fonts del riu Lykos, a la Petita Armènia (Armenia Minor).
El 135 els alans, aliats al rei Pharsman II d'Ibèria (Farasmanes II), van envair Atropatene i van amenaçar Armènia i Capadòcia. El rei part Vologeses IV va comprar la seva retirada, i pel seu canto Adrià va aconseguir restablir la fidelitat del rei d'Ibèria que va anar a Roma a oferir la seva lleialtat al emperador.
El 117 o 118 el regne fou restablert per Adrià. El 161 el rei Vologès III de Pàrtia va expulsar al rei Sohemo, i el va substituir per l'arsàcida Pakoros. El 162 el governador de Capadòcia, Sedati Severià va envair Armènia però fou derrotat a Elegeia i es va suïcidar (segons Dió Casi, Hist. rom. LXXI, 2). El 163 Marc Aureli va enviar al general Prisc, que va ocupar Artaxata, va fer fugir a Pakoros i va restablir a Sohemo, que era senador i cònsol de Roma. Artaxata fou destruïda i fou substituïda per una nova ciutat no gaire lluny anomenada Kainèpolis, dissenyada pel arquitecte Suides, i que podria correspondre a Valarshapat (segons Moisès de Khoren); allí es va instal·lar una guarnició romana que al menys hi va romandre fins el 185. Mart Veró que va substituir a Prisc, la va convertir en la capital.
En temps de Sèptim Sever, el 197, després de derrotar als parts i ocupar Ctesifon i Selèucia. El rei Sanatruk (Sanatruces) no va intentar ajudar als parts però va morir aquell any i fou nomenat rei el seu fill Valarsaces o Valarshak que segons Moisès de Khoren fou qui va rebatejar Kainèopolis com Valarshapat, i que es va posar al costat dels Parts, fins que la derrota d'aquestos li va fer veure el seu error, i va oferir hostatges i tributs a Roma. De moment Roma ho va deixar passar però l'emperador Caracal·la, uns anys després el va cridar a Síria i el va fer empresonar.
Caracal·la va proclamar Armènia com a província romana però quant l'exèrcit i va entrar sota el comandament de Teocrit, fou rebutjat. Els armenis proclamaren rei a Tiridates II el fill de Valarsaces, també conegut per Khosrov I per les cròniques de Moisès de Khoren. Finalment l'emperador Macrí va reconèixer a Tiridates II el 217 i li va enviar una corona d'or i va alliberar a la seva mare (que havia estat empresonada junt amb el pare).
El 224 l'imperi Part va desaparèixer sota l'atac dels perses sassànides. El 331 l'emperador romà Sever Alexandre va atacar als perses des Armènia, i entrà a la Mèdia (Atropatene).
Tiridates II fou traïdorament assassinat per un exiliat part, de nom Anak, que havia acollit a Valarshapat, i que estava secretament al servei dels sassànides.
El 252 Shapur ja dominava Armènia (així ho testimonia Zonaras) i en aquest any va instal·lar com a rei a Artavasdes. El 260 Valerià fou derrotat per Shapur I i el domini persa es va consolidar però el 283, l'expedició victoriosa del emperador Marc Aureli Car, que va ocupar Ctesifont, va obligar als perses a renunciar a Armènia i el 287 Tiridates III fou establert (o restablert) al tron. El 296 els perses van atacar Armènia però foren rebutjats per el cèsar Galeri i Tiridates III. El rei Narsès I de Pèrsia va renunciar a Armènia i Ibèria, així com l'alta vall del Tigris (Sofene, Anzitene, Ingilene, Arzanene, Moxoene, Gordiene o Karduene i Zabdikene, a la tardor següent (297).
El cristianisme a Armènia fou introduït al segle II, doncs Tertulià esmenta l'existència de nuclis d'aquesta religió. Tradicionalment s'atribueix al rei Abgar V Ukkama (4 aC-7 dC) d'Osroene haver enviar missioners al país, però en realitat fou Abgar IX a la primera meitat del segle III. La conversió definitiva fou obra de Sant Gregori l'Il·luminat. La tradició el fa membre de la família d'origen part dels Suren, i fill d'Anak, que vers el 238 o mes tard va assassinar al rei Tiridates II d'Armènia. La data oficial de conversió es el 301 tot i que l'orientalista Adontz considera mes probable el 288, en tot cas sempre sota Tiridates III. Assassinat el rei, el seu fill Khosrov II el jove va poder retenir el poder amb el suport del clergat. Tres anys després el cap de l'església armènia, Aristakes, fou també assassinat a la Sofanene però el seu germà Vertanes va ocupar el seu lloc i un nou intent d'assassinat no va reeixir.
Khosrov II va construir a la vora del riu Azat, afluent del Araxes, una nova capital, anomenada Dwin per substituir a Valarshapat i Artaxata. El va succeir el seu fill Tigranes VII el 339. Fou apresat pel rei de Pèrsia i cegat, i la corona va pasar al seu fill Arshak II, fins que fou capturat pels perses en una nova guerra, el 368, i Armènia fou incorporada a Pèrsia. La traïció dels dos governadors, i els fracàs dels dos següents, va anar seguit de la intervenció romana que va col·locar al tron a Pap el 370, amb la figura de Mushel I Mamikonian com a clau, però l'emperador el va deposar el 374 i va nomenar a Varasdat, que va fer assassinar a Mushel I. No gaire després, el fill d'aquest Manel es va revoltar i va fer fugir a Varasdat que no va rebre suport romà ja que Mushel era el cap del partit proromà i el seu assassinat havia estat mal vist. Manel va governar com a rei però va deixar la regència de dos prínceps joves a la reina Zarmandukht, vídua de Pap, i després d'un temps es va sotmetre a Pèrsia que va enviar com a marzban a Suren, que va governar conjuntament amb Manel i la reina; al cap d'un temps els perses foren expulsats, i Manel va governar junt amb la reina regent fins que els prínceps es van casar amb una filla de Manel i una del nakharar Sahak Bagratuni, i Manel es va proclamar reis (primer i segon). Manel va morir el 385 i Valarshak (el rei segon) el 386.
[edita] Domini persa (Persarmènia)
El 387 Arshak III va fugir al oest i els perses van ocupar la major part d'Armènia i van donar la corona a un membre de la dinastia artàxida. Es va produir un repartiment: el regne occidental per Arshak sota influencia romana i el regne d'Armènia sota influencia persa i conegut per Persarmènia. El 389, mort Arshak, la part occidental fou annexionada al Imperi romà. El 415 el rei de Pèrsia va donar el tron a un fill seu que finalment no va obtenir la corona persa el 422, i durant uns tres anys Armènia fou de facto independent sota la direcció d'un nakharar, cap de la revolució nacional. Finalment vers el 423 la dinastia artàxida fou restablerta en la persona de Artaxes IV que fou deposat el 428 i el país incorporat a Pèrsia com a província sota govern de funcionaris anomenats marzban. Les persecucions religioses van provocar l'aixecament de Vardan II Mamikonian, aixecament que fou liquidat el 451 però després d'aconseguir la tolerància religiosa. La rebel·lió nacional va tornar a esclatar el 481 dirigida per Vahan II Mamikonian, que finalment va aconseguir autonomia política i llibertat religiosa i fou nomenat marzban, càrrec que va passar a son germà Vard, destituït per la cort persa. En temps del marzban Suren va esclatar un altra rebel·lió nacional (570 o 571) després del assassinat del cap nacionalista Manel Mamikonian, revolta que va dirigir el seu germà Vardan III Mamikonian i que va triomfar alguns moments (571-572, 576-577) però va acabar vers el 582. El 591 la victòria bizantina va deixar en mans del imperi una part de la Persarmènia, i el príncep Mushel II Mamikonian, aliat del nou rei persa i del Imperi Bizantí va obtenir el càrrec de marzban, del que aviat fou desposseït per sospites de manca de lleialtat. Durant el seu successor hi va haver un intent de revolta nacional que no va reexir. Llavors fou nomenat marzban Sembat Bagratuni, de la família armènia dels Bagratuni, conegut com el victoriós, que havia estat marzban d'Hircània o Gurgan i havia destacat en lluita contra els Turcs Occidentals. Del 603 al 608 l'exèrcit persa va passar a l'ofensiva per venjar al emperador aliat Maurici, enderrocat per Focas, i es va apoderar de casi be tota l'Armènia bizantina, conquesta que es va completar el 612 amb l'ocupació de Melitene. El 623 l'emperador bizantí Heracli va passar a l'ofensiva i el desembre del 627 va obtenir la decisiva victòria de la batalla del Zab. El febrer del 628 el rei de Pèrsia fou enderrocat i el juny del 628 es va acordar la pau segons la qual la frontera armènia tornava a la pactada el 591. Fou nomenat marzban Varastirots Bagratuni, que el 634 va sortir del país per entrevistar-se amb l'emperador i després fou retingut per aquest (el va deportar a una illa perquè havia pres part en una conspiració, 635). El 640 van aparèixer el àrabs. Desaparegut l'imperi sassànida i vacant el govern de Persarmènia, el nakharar Teodor Reshtuni, governador de l'Armènia bizantina, va assolir el poder a tota Armènia (de fet des el 638) i el va conservar tot i que el 643 el va compartir voluntàriament a Varastirots (alliberat) i el seu fill Sembat II, i per decisió imperial amb altres nakharars, però fou destituït el 653 i les seves funcions traspassades a Sembat II, i llavors Teodor es va revoltar i es va aliar als àrabs amb els que va dominar el país. L'emperador Constantí II va recuperar Armènia, i va nomenar governador a Maurianos, que el 655 va perdre el país davant Teodor i els seus aliats àrabs, però el va reconquerir el hivern del 655 al 656, però quant perseguia als àrabs va patir una greu derrota, i els àrabs van tornar. Teodor ja no tenia la seva confiança i van nomenar a Hamazasp Mamikonian, cap de la família Mamikonian amb el que comença el domini califal. Reis i marzbans:
- Khosrov 387-392.
- Vram-Shapuh 392-414 (germà)
- Khosrov III (segona vegada) 414-415
- Shapuh (Shapur) 415-421 (nominalment fins 422) (sassànida)
- Interregne 421-423
- Nersès Djidjrakatsi 421-423
- Artaxes IV 423-428 (fill de Vram-Shapuh)
- Annexió a Pèrsia 428, governada per marzbans:
- Veh-Mihr-Shapur 428-442
- Vasak de Siunia 442-451 (de Siunia vers 430-452)
- Adrormizd (Adhur-Homidz) 452-465.
- Aderveshnasp (Adhur-Gushnasp) 465-481
- Mihran 481-482 (govern militar)
- Zarmihr Karen 482-483 (govern militar)
- Shahpuhr de Rayy 483-484
- Sahak Bagratuni (rebel) 481-482
- Vahan II Mamikonian (rebel) 482-483 i 484
- Vahan II Mamikonian (nomenat) 484-505 o 510
- Vard Mamikonian (Vard el Patrici) 505 o 510-509 o 514
- Purzan (Buzan) 514-518
- Mejej Gnuni (Mezetios) 518-548
- Gushnasp-Vahram 548-555
- Tan-Shahpuhr 555-558
- Varasdat 558-564
- Suren 564-571 o 572
- Vardan III Mamikonian 571 o 572-572 (rebel)
- Mihran Mihrevandak 572-573 o 574
- Pilipos de Siunia (Felip de Siunia) 574-576
- Vardan III Mamikonian 576-577 (rebel)
- Tahm-Khusro 577-580
- Varaz-Vzur (Varaz-Buzurg o Vzur)580-581
- Pahlav 581-588
- Frahat o Hrahat (Fravardin) 588-591
- Mushel II Mamikonian 591-593
- Vaspurakan-hamarakar 593-600
- Sembat Bagratuni el Victoriós 600-613
- Shahen Vahmanzadhaghan (Armènia occidental) 608-613
- Shahrayanpet, vers 613
- Parsayenpet 613-616
- Namdar-Gushnasp 616-619
- Sharaplakan (Sarablagas) 619-624
- Rozbihan 624-627
- Varastirots Bagratuni 628-635 (nominal 635-643)
- Teodor Reshtuni d'Armènia bizantina 638-643, de tota Armènia de facto 638-656.
- Sembat II Bagratuni 643-654
- Maurianos 654-656
[edita] Domini arab
El període de domini àrab a Armènia te diverses fases:
a) A la primera fase es van establir governadors nadius que sovint van estar revoltats contra el califat i dependents del Imperi Bizantí. La dominació del califat al país era precària. Aquesta època s'estén del 640 al 702.
b) Des el 702 s'envien governadors califals amb plens poders de vegades amb forts exercits Els governadors sovint eren al mateix temps governadors d'Azerbaidjan o de la Djazira. Al interior d'Armènia els poders locals, es a dir els nakharars, van continuar igual que abans però pagant el tribut corresponent. Aquest període va continuar durant tota la resta de la dominació omeia.
c) Amb els abbàssides i després de la revolució del 751 es van establir tribus d'àrabs a Armènia. Alguns nakharars van perdre els seus dominis però en general es van establir a terres no ocupades. Això va canviar el 772 després de la derrota de la rebel·lió nacional. Els àrabs ocupen terres per la força i d'altres encara buscaren la legitimació per enllaços amb els antics posseïdors (com els qaisites per les terres dels Mamikonian, quant el shaikh qaisita Djahap al-Qaisi va voler legitimar l'adquisició d'extens territoris amb l'enllaç amb la princesa Mamikonian).
d) Del 772 al 802 es produeix una creixent presencia dels gran nakharars en el poder, després del desastre del 772. Alguns nakharars obtenen títols que els hi donen una preeminència sobre els altres nakharars, mentre el governador del califa domina sobre els grans nakharars i sobre els petits emirs àrabs. Això culmina amb el nomenament el 802 d'Ashot I Msaker com a gran príncep.
e) El 802 els nakharars son posats en conjunt sota l'autoritat d'un gran príncep responsable davant el governador o ostikan. A partir de la rebel·lió de Babak i d'altres que van seguir, el poder del califat a Armènia minvà.
f) El 852 Bogha al-Khabir es presenta a Armènia, liquida a tots els nakharars incloent el gran príncep i també als emirs àrabs i restableix el poder total del califat, però això es efímer, doncs la situació retorna aviat a la anterior per l'impossibilita't de controlar el país. Els ostikans seran sovint governants virtualment independents en territoris propers (Azerbaidjan i Arran) i això afavorirà la independència dels grans prínceps.
g) La situació culmina el 886 amb el nomenament del gran príncep com a rei amb jurisdicció sobre els nakharars i sobre els emirs. Els ostikans passen a ser un príncep mes del país sotmès al rei. Alguns d'aquests ostikans van voler fer valer una preeminència al menys fiscal sobre els reis però en general aquestos van tenir un poder complert i creixent mentre el del ostikan era un poder minvant.
h) Els reis però governen el país com a feudals. Reparteixen els seus dominis entre els seus fills, i cada príncep, nakharar o emir es de fet independent, independència accentuada a mesura que el poder reial es va fraccionant. Dels successius repartiments sorgeixen els regnes d'Ani (953), Kars (961), Tashir (980), mentre la regió de Klardjètia i Ardahan esdevé un curopalat georgià que acaba passant a Bizanci. Vaspurakan per la seva banda es va convertir en regne el 906 per decisió del governador àrab com a contrapes al rei bagràtida d'Armènia, i també els prínceps de Siunia (que es va unir amb el regne de Aghuània) i de Shake agafaren el títol reial. Aquesta debilitat incrementa el poder dels emirs com el de Her, el de Goltn, el de Gandja, i el de Dwin. Finalment el 1021, davant l'amenaça musulmana el rei de Vaspurakan permuta el seu regne amb Bizanci a canvi del regne de Sebaste o Sebastea. Ani va acabar entregant-se a Bizanci el 1045 i Kars el 1064 a canvi també d'un territori bizantí (Tzamandos). El regne de Tashir i el de Siunia van subsistir com a poders locals totalment supeditats a altres poders. Vers el 1080 els bizantins van annexionar Tzamandos i vers el 1083 els seljúcides també van ocupar els territori de Sebastea.
-
- Hamazasp Mamikonian 656-662 (rebel vers 667-661 en que fou Curopalata bizantí)
- Grigor Mamikonian 662 al 685 (rebel 682 al 685)
- Ashot I Bagratuni 685-690 (rebel vers 689-690)
- Nersès Kamsarakan (curopalata bizantí) 690-691
- Sembat II Bagratuni (segona vegada) 691-706 (de Bizanci 691-692, Califal 692-698, de Bizanci 698-706 amb títol de curopalata des el 700)
- Muhammad Ibn-Merwan, governador militar 702-706
- Abdallah Ibn-Hatim al-Bahili, governador militar de facto 706-709
- Maslama ben Abd al-Malik Ibn-Marwan (governador d'Armènia, Djazira i Azerbaidjan) 709-721
- Harith ben Amru (governador d'Armènia i Azerbaidjan) 725-729
- Maslama ben Abd al-Malik Ibn-Marwan (governador d'Armènia i Azerbaidjan) 725-729
- Abu Ukba al-Djarrah ben Abdallah al-Hakami (governador d'Armènia iAzerbaidjan) 729-730
- Maslama ben Abd al-Malik Ibn-Marwan (governador d'Armènia i Azerbaidjan) 730-732
- Said ben Amru al-Harashi, vers 732
- Ashot II Bagratuni, patrici i generalíssim 732-744
- Grigor II Mamikonian 744-745
- Ashot II Bagratuni (segona vegada) 745-750
- Marwan ben Muhammad vers 732-744
- Ishak ben Muslim 744-750
- Al-Mansur 750-753
- Grigor II Mamikonian (rebel) 750
- Mushel III Mamikonian (rebel) 750-752
- Yazid ben Useid al-Sulami 753-755
- Sahak I Bagratuni, patrici i generalíssim 754-770
- Sulaiman 755-767
- Salih ben Subai al-Kindi 767-769
- Bagar ben Muslim al Uqaili 769-770
- Hasan ben Qahtaba 770 o 771-774
- Sembat III Bagratuni 771-772
- Yazid ben Useid al-Sulami 774-778
- Uthman ben Umara ben Khozaima vers 778-785
- Tadjat Antzevatsi 780- vers 785
- Khozaima ben Khazim vers el 785-786
- Yusuf ben Rashid al-Sulami 786-vers 787
- Yazid ben Mazyad al-Shaybani vers 787-788
- Abd al-Kadir al-Addaui vers 788
- Yazid ben Mazyad al-Shaybani (segona vegada) vers 778
- Sulaiman ben Yazid vers 788-799
- Ibn Doku 788-799
- Yazid ben Mazyad al-Shaybani (tecera vegada) vers 799-801
- Khozaima ben Khazim (segona vegada) 801-802
[edita] Grans prínceps i reis d'Armènia
- Ashot I Msaker 806-826
- Sembat I Ablabas 826-854
- Ashot I el gran 854-890 (gran príncep Ashot II dek 854 al 886, rei Ashot I del 886 al 890)
- Sembat I el màrtir (Nahadak) 890-914
- Ashot II Erkath 914-928 o 929
- Abas I d'Armènia 928 o 929-953
- Ashot III Olormadz 953-977 (rei d'Ani del 961 o 962 al 977)
-
- Reis d'Ani
- Sembat II Tiezerakal 977-989
- Gagik I d'Ani 989-1020
- Hovhannes-Sembat d'Ani 1020-1040 o 1041
- Sargis (usurpador) 1041-1042
- Gagik II d'Ani 1042-1045
-
- Reis de Kars
- Mushel I 961-984
- Abas I 984-989
- Abas II 989-1029
- Gagik Abas 1029-1064 (a Tzamandos del 1064 al 1080 o 1081)
-
- Reis de Vaspurakan
- Khatshik Gagik (senyor de Rechtuniq 887-897), princep de Vaspurakan 904-908 (al nord-oest), rei 908-943
- Gurgen Ardzruni (senyor de Parskahaiq 887-897), princep 904-925 (al sud-est)
- Derenik Ashot rei 943-953
- Abushal Hamazasp III 953-972
- Ashot Sahak 972-983
- Gurgen Khatshik 983-1003 (senyor de Antzevaziq 972-983)
- Seneqerim Ioan 1003-22 (senyor de Rechtuniq 972-1003) després rei de Sebastea 1022-1026
- David 1026-1065
- Atom 1065-1083
- Abusahl, associat 1065-1083
[edita] Dinasties musulmanes d'Armènia
Vegeu: Armènia musulmana
[edita] Regne de la Petita Armènia
Vegeu: Regne d'Armènia Menor
[edita] Domini Otomà
Vegeu: Armènia otomana
[edita] Armènia moderna
Vegeu: Història moderna d'Armènia
